Preocupats pel català?

En aques­tes fes­tes de Set­mana Santa, viat­jant per les zones turísti­ques de casa nos­tra hem expe­ri­men­tat de pri­mera mà la feblesa de la nos­tra llen­gua. En aque­lles loca­li­tats més visi­ta­des, major­ment del lito­ral, es pot tenir el sen­ti­ment de tro­bar-se fora de casa, com un foras­ter. La llen­gua, signe d’iden­ti­tat d’un país, deixa de ser el refe­rent en les transac­ci­ons comer­ci­als que es rea­lit­zen. Jo, que soc fill de pare andalús i de mare cata­lana, tinc assu­mit el bilingüisme i, pel mateix prin­cipi, el de la meva llen­gua, el català. Avui cons­tato que el feno­men de la diglòssia va en aug­ment. El català retro­ce­deix en ús perquè el pres­tigi que ha de tenir es redu­eix clara­ment en bene­fici del cas­tellà.

Els debats, més enllà de les refle­xi­ons, són estèrils si no gene­ren acci­ons. La rea­li­tat con­tra­diu tots els nos­tres debats perquè les acci­ons no s’aca­ben de con­cre­tar. Poso uns quants exem­ples per defen­sar l’argu­ment. Quan pas­se­geu pels prin­ci­pals car­rers de Bar­ce­lona o de qual­se­vol muni­cipi de la Costa Brava, us cos­tarà sen­tir el català, veure pro­mo­ci­ons en català i que els cam­brers, per exem­ple, se us diri­gei­xin en català. Més fets refor­cen l’argu­ment. Incons­ci­ent­ment o no, l’ús de la llen­gua als Països Cata­lans és ben divers. A les illes, la llen­gua que hi pre­do­mina és l’ale­many, arreu, lle­vat dels petits pobles d’inte­rior en què encara pots sen­tir el mallorquí o l’eivis­senc. Ocu­pat lite­ral­ment pels ciclis­tes ale­manys, el català i el mallorquí són pura anècdota. Al País Valencià, par­len el valencià, quan el par­len. I seguim incapaços d’arri­bar a un acord de reci­pro­ci­tat amb les tele­vi­si­ons autonòmiques.

La majo­ria dels nos­tres cos­sos de segu­re­tat, Mos­sos i poli­cies locals, par­len en cas­tellà entre ells i en les seves actu­a­ci­ons. El català no és llen­gua habi­tual en les rela­ci­ons amb la justícia ni amb les nota­ries i regis­tra­dors de la pro­pi­e­tat. Refle­xi­o­nem també sobre l’ús de la llen­gua que fan ser­vir els joves i els nens als patis de les esco­les sense que aquest debat ser­veixi per a res.

Si mireu la TV3, la nos­tra, com­pro­va­reu la poca ambició per la llen­gua, sovint tre­pit­jada pels interes­sos mediàtics del capi­tal i de l’audiència. No podem estar gens eufòrics pel valor que donem al prin­ci­pal signe d’iden­ti­tat, la llen­gua. I la política, men­tres­tant, segueix igual, teo­rit­zant.