Acord de claredat o immobilisme

Més enllà de la retòrica del “ho tor­na­rem a fer”, ja era hora que algú expliqués exac­ta­ment què pro­posa tor­nar a fer i com. La pro­posta del pre­si­dent Ara­gonès de tor­nar a fer un referèndum amb un acord de clare­dat no cal que sigui l’única; tan de bo la resta de líders i orga­nit­za­ci­ons polítiques posin sobre la taula les seves pròpies pro­pos­tes i la ciu­ta­da­nia puguem esco­llir, mit­jançant el nos­tre vot, quina ens sem­bla la més idònia. Quan i com ha de ser el pro­per embat? Com exer­ci­rem el dret a l’auto­de­ter­mi­nació de manera que el resul­tat sigui imple­men­ta­ble?

Perquè si en una cosa estem tots d’acord és que, per recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva política i recons­truir la cohesió del movi­ment inde­pen­den­tista, neces­si­tem una nova fita com­par­tida a l’horitzó, un nou 1 d’octu­bre, una cita il·lusi­o­na­dora al calen­dari que con­cen­tri i aglu­tini l’ener­gia d’un movi­ment que malau­ra­da­ment ara es perd en bata­lles inter­nes. I que sigui útil per asso­lir la República cata­lana.

Segu­ra­ment és més còmode no pro­po­sar res que no pas pro­po­sar un acord de clare­dat sota una pluja d’acu­sa­ci­ons en camp propi. El referèndum d’Ara­gonès té la vir­tut que fixa un objec­tiu i una estratègia que ens per­met avançar sense dei­xar el gruix de la soci­e­tat pel camí i que a més farà inqüesti­o­na­ble –ergo, vin­cu­lant– el resul­tat del referèndum. Que l’acord de clare­dat té ris­cos? Segur que sí. Però més ris­cos té que­dar-nos de braços ple­gats, ins­tal·lats en l’immo­bi­lisme. El “qui dia passa, any empeny” no és, segur, una estratègia il·lusi­o­na­dora ni com­par­tida.