Puigdemont, blanc o negre

Es pot cri­ti­car tant com es vul­gui l’acció política de l’exili i del pre­si­dent Car­les Puig­de­mont. I, cer­ta­ment, hi ha deci­si­ons molt dis­cu­ti­bles que no sem­pre han anat en la direcció cor­recta. Un cert culte a la per­so­na­li­tat de cer­cles reduïts, una relació no sem­pre des­co­di­fi­ca­ble entre JxCat i el mateix Puig­de­mont, alguns dèficits de fun­ci­o­na­ment del Con­sell de la República...

Però, més enllà de tot això, aquest país ha de tenir en compte que l’únic que ens dis­tin­geix, ara mateix, d’una comu­ni­tat autònoma de règim comú és l’existència –i la resistència– de l’exili català. El minis­tre Bolaño, de gira per Cata­lu­nya, ha insis­tit en el mis­satge que a Puig­de­mont “se li va atu­rar el rellotge el 2017”, idea que equi­val a con­si­de­rar el pre­si­dent a l’exili com l’obs­ta­cle a superar per liqui­dar política­ment el referèndum del Pri­mer d’Octu­bre. És evi­dent que, en aques­tes con­di­ci­ons, Puig­de­mont, Comín i Puig podrien obte­nir un tracte més o menys benèvol a nivell per­so­nal. Però encara és més evi­dent que tenen prou fer­mesa –i suport– per negar-se a ofe­rir a Madrid la car­nassa política que impli­ca­ria l’accep­tació de la justícia espa­nyola i l’ingrés a la presó, una humi­li­ació de país.

En política no hi ha boles de vidre, però queda clar que, d’una manera o una altra, el pre­si­dent Puig­de­mont tor­narà del seu exili. I aquest fet tindrà una trans­cendència política deci­siva, en el sen­tit de legi­ti­mació del sis­tema espa­nyol o, per con­tra, com una con­fron­tació clara de la resistència democràtica cata­lana amb el règim borbònic que va agre­dir els votants del referèndum del 2017. En aquest cas no hi pot haver mit­ges tin­tes i, per ara, tot indica que al minis­tre Bolaño, al seu govern i als seus ali­ats se’ls con­ti­nuarà indi­ges­tant aquell dia en què l’Estat espa­nyol va per­dre la con­dició de democràcia per a la majo­ria dels cata­lans.