L’esquerra espanyola miserable

El 3 de febrer del 2018 només havien passat quatre mesos després que milers de policies enviats des de Madrid assaltessin violentament les cues pacífiques de ciutadans que només volien dipositar una papereta dins d’una urna. Les imatges van fer la volta al món i seran recordades per moltes generacions de catalans. Doncs bé, aquella nit la gala dels Goya la va presentar el duet còmic Joaquín Reyes-Ernesto Sevilla i va començar amb una declaració de principis: “Vamos a partirnos el culo esta noche!” A partir d’aquí, la nit es va allargar amb alguna proclama feminista, un acudit sobre bascos (“Esta es una película de ciencia ficción porque hay un vasco que al final folla”) i la gran guanyadora, Isabel Coixet, parlant sobre la seva mare. Aquell dia les elits culturals espanyoles, sempre tan progres i tan megaguais, van rebolcar-se –més públicament que mai– en la fossa sèptica moral que els acull i els manté. Mai han dit ni una paraula sobre les clavegueres, la repressió, el lawfare o la guerra bruta. Bé, sí. Enguany han premiat la suposada epopeia d’una policia espanyola infiltrada al País Basc. Un thriller espanyolista, el gènere que els faltava.

Els del cinema no són els únics. L’any 2003, en els premis de música que va concedir la SGAE, el cantant Fermin Muguruza va solidaritzar-se amb els treballadors i el director d’Egunkaria, l’únic diari en llengua basca, que va ser tancat per la Guàrdia Civil. La resposta dels espanyols de la música va ser la mateixa que la dels espanyols del cinema; hostilitat i xiulada massiva. I això se suposa que són artistes i gent d’esquerres i solidària. Mai no hi ha hagut ni una paraula contra les represàlies policials, judicials, polítiques o lingüístiques si es cometen per salvar Espanya. La distància ideal perquè els artistes espanyols defensin una causa justa se situa cap als 3.000 quilòmetres, a no ser la de reclamar més diners públics per a la seva indústria de quilòmetre zero. Són més miserables que culpables.