TRIBUNA
‘Ah, les enfants de la patrie’
Soc molt fan dels francesos. Amb això no vull dir que defensi les seves maneres, sovint brusques i totalitàries, però em declaro realment molt fan dels francesos.
A banda de tenir un país ben bonic i ben cuidat, trobo magnífica, per exemple, la seva particular forma de mostrar-lo al món. Unes petjades de dinosaure –dues, escassament, i de perfil dubtós–, sobre una roca calcària, al marge d’una carretera local? Doncs, no patiu, perquè aviat –ben aviat i a pic i pala, si cal–, els enfants de la patrie t’obriran un caminet prou segur per accedir-hi –no fos cas que rebessin la queixa d’un turista que s’ha esberlat una dent; et posaran un senyal indicatiu d’interès turístic; i un plafó explicatiu on exposaran, amb tot luxe de detall, de quin material era el meteorit que va aniquilar els pobres macrorèptils, a més d’informació suficient per preparar-se per a un treball de final de màster sobre l’era del mesozoic; t’instal·laran, una mica més enllà, una paradeta de frankfurts amanits amb mostassa de Dijon, quatre caixes de deliciosa fruita del país, uns ‘morceaux de fromage..., et voilà!’, que ja t’hauran muntat un punt d’interès turístic senyalitzat, fins i tot, al Google Maps.
Potser ha arribat el moment d’afegir, per si algú ho desconeix, que a la zona de Darnius tenim uns dòlmens meravellosos i espectaculars, datats del 3500 aC. I amb això no vull dir res més que això: que tenim uns dòlmens meravellosos i espectaculars, datats del 3500 aC, amb camins d’accés fressats, això sí, però amb cartells descolorits, impossibles de llegir, i sense paradeta d’avituallament –que potser no caldria, però que al final de la ruta seria d’agrair...– Napoleó, que amb això de les divisions, va fer una mala feina, vaja!
Soc molt fan dels francesos, però la meva admiració no es limita a reconèixer la seva habilitat per realçar el seu patrimoni. També m’agrada el seu gust pel detall, per l’harmonia o l’ornamentació pública... Per a aquest cas concret de l’ornamentació pública, crec que deuen disposar d’una partida econòmica astronòmica destinada a la jardineria, dins el pressupost municipal, ja que és estrany passar per un poble francès, ja sigui de l’Aquitània, de la Provença, de l’Alvèrnia o del Llenguadoc, que no tingui instal·lada una meravellosa ornamentació floral, bastint un pont o un fanal, una plaça o la simple rotonda de distribució de les vies de circulació. Així mateix, els seus pobles llueixen els tradicionals porticons de fusta malmesos en la justa mesura que marquen els cànons de la bella decadència, pintats amb els tons pastel més inversemblants, molt d’acord amb el seu tarannà –allò tan francès de la bohème. Blaus, violacis, rosats...
Però la meva admiració pels francesos tampoc es limita a això. El que més em sobta d’ells no és ni la facilitat per posar en relleu el seu patrimoni, ni la bellesa decadent amb què decoren els seus pobles evocadors. Tampoc es tracta de l’accent musical que imprimeixen a la seva parla o la cadència poètica dels seus mots, ni tan sols el fet d’haver aconseguit que la seva capital sigui la capital de l’amour i el Sena, l’aorta que li dona vida i el fa créixer... Qui es resisteix a navegar en bateau pel glamour de les seves aigües? El que més admiro dels francesos és, sense cap mena de dubte, la seva fermesa, la seva voluntat indestructible a l’hora de defensar allò que consideren propi i de dret. Allò pel que han lluitat durant anys. Aquesta lluita ferotge per no ser vilipendiats pel sistema, per no permetre el peu al coll dels drets socials. Defensen el seu estat del benestar amb dents i ungles, just aquest mateix estat del benestar que a nosaltres sembla importar-nos tan poc.
Dignes hereus de la revolució, defensors la República, rebesnets dels qui feren tremolar Versalles i prengueren La Bastille, entenen que sense lluita no hi ha victòria. La reforma a les pensions amb l’horitzó dels 64 anys els horroritza tant, com a nosaltres ens deixa freds l’horitzó dels 67. Centenars de manifestacions, milions de manifestants al carrer, bloqueig de vies de comunicació, talls d’energia... “Macron, la nació francesa l’acusa”. La darrera vegada que es va sentir aquesta frase a França, varen rodar caps.
No soc partidària de la violència. El diàleg sempre és la millor via per a la resolució de conflictes, però davant la nostra falta de memòria, la història és una gran mestra. Frederick Douglass deia: “Sense lluita no hi ha progrés.” D’això, aquest antic esclau i reformador nord-americà en sabia un munt, creieu-me. I si bé és certa la dita popular “Amb so de tambors no s’agafen llebres”, també ho és el fet que, sovint, el so de tambors foragita guineus. Tant de bo aquests sons foragitessin, també, les que viuen, i abundoses, als nostres boscos.
Paraula de gironina.
