Cartes perdudes

Surto del cinema callada, refle­xiva, amb impotència i tris­tesa. Hi ha docu­men­tals que dei­xen pet­jada. Tot i que et pen­ses que saps que la repressió fran­quista fou cruel i bàrbara, de vega­des sen­tir la veu de les pro­ta­go­nis­tes fereix d’una manera espe­cial. Em va pas­sar fa uns dies a Tor­ro­e­lla de Montgrí en veure el docu­men­tal Car­tas per­di­das de la direc­tora Amparo Cli­ment. Des d’un cinema històric, de més de dos segles, es pre­senta un cru docu­men­tal sobre la recent història del cop d’estat, de l’exili, de la presó i la pena de mort. El relat basat en les lec­tu­res de car­tes tro­ba­des de dones pro­ta­go­nis­tes de la pri­mera època de la guerra civil i el fran­quisme, lle­gi­des per reco­ne­gu­des actrius que hi posen veu als llocs on van suc­ceir els fets. Comença amb una crua des­cripció del que va supo­sar la Des­bandá a la car­re­tera de Màlaga a Alme­ria. Hi ha moments que falta l’aire, que la cru­esa dels relats que s’expli­quen entra punyent­ment molt endins. Una història recent per com­pren­dre la doble per­se­cució que van patir les dones: la ideològica i la de gènere. D’aquí la importància de fer jor­na­des de memòria històrica, com la cin­quena orga­nit­zada pel Museu de la Medi­terrània, titu­lada Viure en dic­ta­dura: els anys més fos­cos (1939-1950). Que­den molt pocs tes­ti­mo­nis d’aque­lla època, però encara n’hi ha de la repressió vis­cuda en els dar­rers anys del fran­quisme i, per tant, encara hi ha pos­si­bi­li­tats de seguir dei­xant pet­jada. Perquè la teo­ria segu­ra­ment molt o poc es coneix, però el més impor­tant és que la història se t’endinsi i causi ferida per enten­dre i per pren­dre consciència històrica del moment. I cal que el mis­satge segueixi arri­bant al jovent. Con­si­dero impor­tant que les pro­ta­go­nis­tes seguei­xin fent aquesta feina, sigui per dei­xar una gran petja com aquest docu­men­tal o una de petita com podria ser la trans­missió del mis­satge i les vivències als nets, a les seves amis­tats, a les esco­les i ins­ti­tuts... Que­den pocs anys per fer aquesta feina, perquè les pri­me­res gene­ra­ci­ons que no vam viure la repressió hem dei­xat de ser joves. Com diu el pro­grama de la jor­nada del Museu de la Medi­terrània, “conèixer la nos­tra història ens per­met posar-la en valor i obrir camí per a cons­truir un pre­sent i un futur amb més consciència sobre el nos­tre pas­sat”.