Cotxes
Fa uns quants dies que, a estones mortes, m’entretinc a mirar i comparar fotografies de cotxes, tant de carrer com de ral·li, dels anys seixanta fins a principis dels noranta, per a mi la millor època de l’automobilisme. Estèticament eren una meravella, amb unes línies que, tot i buscar l’eficiència aerodinàmica, feien que cadascun tingués la seva pròpia imatge i personalitat, a més de mantenir “l’aire de família” que et permetia reconèixer-ne la marca al primer cop d’ull.
Com a exemple: algú ha fet mai l’exercici de comparar el Porsche 911 dels primers anys amb els seus successors d’avui dia? És la finesa contra la hipertròfia. Si se’ns acut passar-los per la bàscula, la golejada ja és d’escàndol, perquè els d’ara gairebé tots doblen el pes dels seus antecessors. I si anem als ral·lis, ens trobem amb el mateix fenomen corregit i augmentat. En aquella època, els ral·lis, fins i tot els més prestigiosos, es corrien amb cotxes de carrer, evidentment preparats, però amb gairebé tots es podia anar fins al parc tancat conduint-los enmig del trànsit i en acabar la cursa marxar cap a casa de la mateixa manera. Els d’ara són monstres fets únicament per a la competició que no tenen res a veure amb els turismes dels quals sovint agafen el nom. Digueu-me nostàlgic o antic, m’és igual, però jo em quedo amb els iaios.