Què valen els que no valen res?

Les per­so­nes que no valen res, que esca­pen de les guer­res, de les per­se­cu­ci­ons, dels efec­tes del canvi climàtic o de la pobresa, sí que tenen un valor, més ben dit un preu. Per exem­ple, la UE taxa en uns 20.000 euros cada sol·lici­tant d’asil no admès i d’això se’n diu equi­li­bri entre soli­da­ri­tat (els països que acu­llen) i res­pon­sa­bi­li­tat (els que paguen) en un ambi­ent sac­se­jat i cris­pat pel dis­curs xenòfob que suma vots a les urnes. I fora de les nos­tres for­ti­fi­ca­des fron­te­res com cotitza el mer­cat? No es pre­o­cu­pin, que hi ha recur­sos per cos­te­jar la feina bruta sense que ens esquitxi la cara de ver­go­nya. Pri­mer va ser Tur­quia, on fa més de deu anys es van començar a ins­tal·lar cen­tres de retenció d’immi­grants a canvi de pre­ben­des econòmiques i de legi­ti­mar a efec­tes pràctics el règim d’Erdo­gan. Després va venir Líbia i en aquest cas no es va poder evi­tar que els mit­jans de comu­ni­cació en fes­sin ressò, sobre­tot perquè enti­tats com ara Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal i Intermón Oxfam van denun­ciar amb pro­ves con­tun­dents vul­ne­ra­ci­ons dels drets humans d’una duresa esfereïdora: tor­tu­res i violència sexual per part dels guar­di­ans i amun­te­ga­ment en locals insa­lu­bres sense l’ali­men­tació ade­quada ni assistència sanitària; per aquests ser­veis Europa con­ti­nua envi­ant diners al govern i a les milícies tri­bals. I ara entren en joc Tunísia i el seu pre­si­dent, Kaïs Saïed, que des que va arri­bar al poder el 2019 ha refor­mat la Cons­ti­tució al seu gust, ha suspès el Par­la­ment que no li convé i ha reva­li­dat càrrec amb una abs­tenció del 90%. En rea­li­tat, què importa? La UE li acaba d’ofe­rir 2.000 mili­ons d’euros a canvi que impe­deixi que els des­es­pe­rats, que també n’hi ha del seu país, inten­tin arri­bar al con­ti­nent. Això és el que valen els que no valen res.