La gran enganyifa

L’opres­sor no seria tan fort si no tingués còmpli­ces entre els matei­xos opri­mits, va escriure Simone de Beau­voir. He pen­sat molt en aquesta frase aquests dar­rers anys i, malau­ra­da­ment, em venen al cap molts exem­ples que ara no venen al cas i que segu­ra­ment són els matei­xos que en algun moment també vostès han valo­rat. Com es poden ima­gi­nar, hi he tor­nat a pen­sar en les dar­re­res elec­ci­ons, que podríem resu­mir en dues parau­les: medi­o­cri­tat i enga­nyifa. Res de nou. La pri­mera enga­nyifa són els pac­tes. Des d’almenys un pacte PSOE-Vox a Espa­nya, fins a un catàleg variat de pac­tes inex­pli­ca­bles a Cata­lu­nya, començant pel segon pacte con­tra natura i ter­cera ope­ració d’estat con­tra l’inde­pen­den­tisme a Bar­ce­lona on, un cop més, s’ha demos­trat que tant per a la dreta com per a l’esquerra espa­nyola, inclo­ent la més radi­cal, más vale una España roja que rota. Ho va recor­dar sense cap mena de pudor l’exmi­nis­tre Fernández Díaz; ho va dir, a la seva manera per­so­na­lista, en Manuel Valls, orgullós d’haver dei­xat “empremta” durant el seu breu i ver­gonyós pas per la política a la seva ciu­tat natal; ho va dei­xar clar Pedro Sánchez, molt con­tent de la seva mani­o­bra i del seu pacte amb els comuns i el PP con­tra el gua­nya­dor de les elec­ci­ons i, com sem­pre, els comuns van negar el que havien aca­bat de fer i era evi­dent als ulls de tot­hom, donant la culpa a ERC i fent una cor­tina de fum amb la rei­vin­di­cació d’un referèndum que ja hem fet, i que els seus socis de Sumar i el mateix govern espa­nyol ja els han dit que ni par­lar-ne. I com a colofó, segons Soci­o­metría, un 75% d’espa­nyols apro­ven l’estafa de Bar­ce­lona. Des­co­nec quin és el cap­te­ni­ment dels votants del PSC i dels comuns davant aquesta farsa. El dels del PP, me l’ima­gino.

Si obrim el focus a Cata­lu­nya, el fet és que, men­tre els tres par­tits inde­pen­den­tis­tes es bara­lla­ven, amb excep­ci­ons com la de Girona o Bar­ce­lona, els par­tits uni­o­nis­tes tenien un objec­tiu comú: evi­tar donar oxi­gen a un alcalde sobi­ra­nista, per mode­rat que fos. I això ens hau­ria de recor­dar que men­tre no siguem capaços de posar-nos d’acord en alguna cosa bàsica, per mínima que sigui, no arri­ba­rem enlloc. Sí, ens han esta­fat, però no hem d’obli­dar que ara la pilota és a les nos­tres mans i que tenim una opor­tu­ni­tat el 23-J. La sabrem apro­fi­tar? De moment ho dubto. Els polítics, temo­ro­sos de per­dre el seu modus vivendi, dema­nen des­es­pe­ra­da­ment el vot i entre la ciu­ta­da­nia hi ha el gran dubte de si votar per por, abs­te­nir-se o votar nul. És a dir, cap estratègia unitària amb un objec­tiu comú a llarg ter­mini. Com sem­pre, la mio­pia con­du­eix a un curt-ter­mi­nisme eixorc.

La pre­gunta que fa temps ens hauríem hagut de fer és: què hi anem a fer a Espa­nya? Quins resul­tats hem obtin­gut? La uto­pia de trans­for­mar Espa­nya em sem­bla que està més que demos­trat que és una distòpia per no dir un acte d’humi­li­ació. Espa­nya ni vol can­viar ni can­viarà. Reac­ci­o­nem i dei­xem de posar-nos en el paper de mal­trac­tats segres­tats per la dependència del mal­trac­ta­dor. Quan volem, ho fem, com ja s’ha demos­trat aquests dar­rers anys. Tot ple­gat és difícil perquè només cal ana­lit­zar els pac­tes per des­es­pe­rar-se. Tant Junts com ERC recor­ren als soci­a­lis­tes per bar­rar-se el pas mútua­ment en diver­sos ajun­ta­ments i a les dipu­ta­ci­ons de Lleida i Tar­ra­gon,a mal­grat fer cri­des a la uni­tat. El resul­tat és, quasi bé sem­pre, rega­lar l’alcal­dia al par­tit que diu que si s’hagués apli­cat el 155 a pri­mers de setem­bre del 2017 ens hauríem estal­viat mol­tes coses; és a dir, el PSC, el par­tit lide­rat per Sal­va­dor Illa, l’autor d’aques­tes parau­les. Pel que fa a la CUP, tam­poc s’alli­bera de la inco­herència, a Sant Celoni, per exem­ple, on amb el seu pacte amb el PSC ha fora­gi­tat de l’Ajun­ta­ment Junts, la llista més votada que hi gover­nava des de feia vuit anys amb el suport d’ERC.

La meva intenció no és desa­ni­mar ningú perquè jo no ho estic, de desa­ni­mada. Sim­ple­ment, denun­ciar i fer evi­dent que hem arri­bat a un camí sense sor­tida que, si no l’atu­rem, només fa que sub­mer­gir-nos en un embo­lic cada vegada més gros. D’alguna manera hem de dir prou a aquesta boge­ria que només s’explica a causa de la medi­o­cri­tat dels nos­tres polítics. Pot­ser ja seria hora que en triéssim d’altres, o que si encara no hi són, i men­tre espe­rem que en sur­tin de nous, perquè ho faran, tro­bem la manera de fugir del cab­dell on ens han tan­cat. D’un temps ençà, a Cata­lu­nya només gua­nyen els per­de­dors, no els que real­ment han gua­nyat. Tot un símptoma i un avís. El 23-J tenim la pos­si­bi­li­tat de cap­gi­rar-ho, i de moment jo només veig un camí, l’abs­tenció activa, que, diguin el que diguin, en la nos­tra situ­ació també és una manera de votar.