L’art com a mercaderia

La vida m’ha posat a davant la direcció d’un espai d’art a Olot que entre d’altres objec­tius té recu­pe­rar, a ulls de la ciu­ta­da­nia, la cre­ació artística de la comarca, amb una mirada espe­cial cap al segle pas­sat, que tants èxits va donar a autors, mar­xants i gale­ries. Diré només que, fa unes dècades, d’aques­tes n’hi havia arri­bat a haver una quin­zena en una ciu­tat d’uns 25.000 habi­tants. Ara L’Àmbit és la dar­rera. Amb el meu pare, donat que no som de bars però sí de qua­dres i escul­tu­res, els dis­sab­tes anàvem a fer-hi la ronda per veure les nove­tats amb el gust de qui va de tapes. I com nosal­tres, molta parròquia, en un cer­cle viu i ben ali­men­tat de gent que, o bé en par­ti­ci­pava de manera voyeur, o s’impli­cava en com­prar o ven­dre alguna peça. Tot això va col·lap­sar els noranta per motius diver­sos, com l’excés exa­ge­rat d’oferta i una demanda a la baixa per la crisi, amb el resul­tat del des­cens en picat del mer­cat local. Fac­tors dig­nes d’estudi que han por­tat que “l’art d’Olot” de mit­jans i finals del segle XX amb el qual molta gent havia omplert parets i fins i tot magat­zems cre­ient que serien lin­gots sem­pre reva­lo­ra­bles, hagi que­dat en una acu­mu­lació de peces guar­da­des com es podia. I molts em venen a dema­nar com treure-se-les de sobre. A tot­hom res­ponc el mateix: quina llàstima haver adqui­rit art com si fos pura mer­ca­de­ria. Si sor­tim dels grans noms inter­na­ci­o­nals, no tenia cap sen­tit; encara més, anava en con­tra i des­vir­tu­ava el fet cre­a­tiu. Senyors i senyo­res, us agra­dava l’obra? L’heu gau­dit tots aquests anys? No tro­beu que si vau gas­tar-vos uns cèntims que us podien ale­grar la vista i l’espe­rit per sem­pre, són ben inver­tits? Quant de temps us ha durat el dar­rer mòbil, i quant n’heu pagat en pro­porció? I el sofà de la saleta, el qual pot­ser ja heu can­viat dues vega­des? Per què els diners emprats en una peça artística no cotit­zada requen tant? O no ho vau fer des del gaudi, sinó des del lucre? Lla­vors mai heu entès com ade­li­tar-vos del que us va ena­mo­rar, tant és si ara us en paguen deu, cent o res. Si volíeu fer-vos rics –o més rics–, calia picar més amunt o anar direc­ta­ment al totxo. I el mateix val per a l’art actual quan veieu una obra que us atrapa i pre­gun­teu si l’autor és reco­ne­gut. L’ha reco­ne­gut la vos­tra ànima, i això no té cap preu, però sí tot el valor, caram!