Obrir portes d’esperança

El pas­sat d’abril es va estre­nar a Cata­lu­nya i a tot l’Estat la pel·lícula Si todas las puer­tas se cier­ran, pro­mo­guda per les Ger­ma­nes Obla­tes del Santíssim Redemp­tor i diri­gida per Anto­nio Cua­dri. Una història de tres dones entre­llaçades per la rea­li­tat de la pros­ti­tució i el tràfic de per­so­nes amb fins d’explo­tació sexual, basada en fets reals. S’hi nar­ren els orígens de la con­gre­gació reli­gi­osa de les Ger­ma­nes Obla­tes, impul­sada pel bene­dictí català, nas­cut a Mataró, Josep M. Benito Serra, i la que en el seu dia fou la ins­ti­tu­triu de les filles de la reina M. Cris­tina de Borbó, Anto­nia María de Ovi­edo Schönthal. Una pel·lícula que ha estat guar­do­nada amb el premi Sig­nis Espa­nya i que, a par­tir del 4 d’agost, es podrà veure en algu­nes de les grans pla­ta­for­mes.

La con­gre­gació va néixer l’any 1870 i actu­al­ment és pre­sent a 15 països dels tres con­ti­nents i a Espa­nya a 13 ciu­tats dife­rents. A Bar­ce­lona van arri­bar l’any 1898 i actu­al­ment estan situ­a­des al barri del Raval, on dis­po­sen del cen­tre de dia El Lloc de la Dona, un espai obert d’aco­llida, de reunió i d’atenció a les neces­si­tats de les dones que exer­cei­xen pros­ti­tució i/o són vícti­mes de tràfic de per­so­nes amb fina­li­tats d’explo­tació sexual. Un cen­tre on les dones poden sen­tir-se segu­res, reco­ne­gu­des en els seus drets, escol­ta­des i valo­ra­des. Afir­mava recent­ment una de les dones ate­ses: “Quan vinc aquí, el meu espe­rit des­cansa.” I és que tot el tre­ball que, dis­cre­ta­ment i silen­ci­o­sa­ment, rea­litza aquesta con­gre­gació s’ori­enta a la res­tau­ració de dig­ni­tats feri­des, l’empo­de­ra­ment, la lluita con­tra l’estig­ma­tit­zació i injustícia que patei­xen les dones, ofe­rint-los atenció social i alter­na­ti­ves labo­rals rea­lis­tes com per exem­ple el taller de con­fecció, amb la marca pròpia en moda feme­nina Dona Kolors.

vol­dria des­ta­car de manera espe­cial l’apor­tació impres­cin­di­ble i inne­ga­ble que aquesta con­gre­gació rea­litza en el món. Em refe­reixo a la cons­trucció d’espe­rança. Els con­tex­tos de pros­ti­tució no tenen res a veure amb la tan mal ano­me­nada “vida ale­gre”. S’hi con­cen­tren mul­ti­pli­ci­tats de violències, injustícies, pre­ca­ri­e­tats, deu­tes, pors, explo­ta­ci­ons... I davant d’això, l’única opció és l’espe­rança. I els cris­ti­ans l’espe­rança no la basem en el nos­tre enginy, en la nos­tra força, en la nos­tra savi­esa..., encara que tin­guin el seu paper. La fona­men­tem en Crist. La fona­men­tem en el diu­menge de Pas­qua, la fona­men­tem en la resur­recció. Perquè des­can­sem en la cer­tesa que la mort, el mal, la barbàrie, les injustícies no tenen la dar­rera paraula. Al Lloc de la Dona cons­ta­tem dia rere dia que la vida, mal­grat tot, no es cansa d’engen­drar i recrear. L’espe­rança és el que impulsa aques­tes dones, for­tes i resi­li­ents, a no que­dar enfon­sa­des o anco­ra­des en el desànim o la des­es­pe­ració.

I què és l’espe­rança? No és una uto­pia ni una idea vaga. De vega­des l’espe­rança es con­creta en una cosa tan sen­zi­lla i banal com una mirada que et res­cata de l’oblit o del judici, un val d’ali­ments quan tens un nadó per ali­men­tar, un som­riure amic quan la pena t’enva­eix, o aquesta escolta quan et sents acla­pa­rada, la tar­geta sanitària o aquest empa­dro­na­ment que et per­metrà acce­dir als recur­sos soci­als i de salut o el NIE que per fi et reco­nei­xerà com a ciu­ta­dana. És qual­se­vol petit gest, signe, ves­tigi o anunci de vida, d’allò que la res­taura o vivi­fica, allò que és capaç de sos­te­nir i gene­rar vida. Però, sobre­tot, és un anunci que no es cansa, que no desis­teix, que no es retira, que no des­a­pa­reix. Però l’espe­rança cal anar-la a bus­car cada dia, com s’intenta fer al Lloc de la Dona, i reque­reix un procés. Les mares la conei­xen bé, l’espe­rança. Diu Ernest Rochi que s’espera no per una man­cança, sinó per una ple­ni­tud, per una sobre­a­bundància de vida que ja pres­si­ona. S’espera per engen­drar.

L’espe­rança és donar pri­o­ri­tat al temps, atu­rar-se per poder aco­llir a qui reclama la teva atenció. És ini­ciar pro­ces­sos d’acos­ta­ment, de tro­bada, de vin­cle amb les dones, que tren­quin l’aïlla­ment, la sole­dat i l’exclusió que patei­xen. És pri­vi­le­giar acci­ons que gene­rin dina­mis­mes nous, que aju­din a tei­xir som­nis, a posar un propòsit a la pròpia vida, una for­mació per a una nova ocu­pació. I no és una espera pas­siva, sinó plena de tena­ci­tat i esforç. És anti­ci­par el com­pli­ment d’aquest futur que ha d’arri­bar ope­rant sobre les poten­ci­a­li­tats del pre­sent. Fent camí, a poc a poc i només a poc a poc, que és un dels trets del carisma oblat. És també ober­tura i trans­for­mació del pre­sent.

Hi ha una església que no habita en tem­ples o palaus enga­la­nats, ni s’aferra a estruc­tu­res anacròniques de poder, ni en volun­tats mora­lit­za­do­res o con­dem­natòries, sinó en l’autèntica i sen­zi­lla vida evangèlica. La que s’ancora a terra, en tota humi­li­tat ferida amb volun­tat de dig­ni­fi­car-la. La que cons­tru­eix espe­rança des de la nit més fosca. La que obre por­tes quan totes es tan­quen. Aquesta és l’església en la qual jo crec i en la qual tran­si­ten les Ger­ma­nes Obla­tes del Santíssim Redemp­tor.