Opinió

‘Allez! Filmez nous!’

Durant tres setmanes ens situem davant la pantalla i anem seguint el recorregut del dia

S’ha aca­bat un dels meus al·lici­ents pre­fe­rits del mes de juliol: el Tour de França. De totes les per­so­nes amb qui com­par­teixo interès pel món de l’esport, només la Loreto con­si­dera que el ciclisme no té res d’avor­rit. Bé, siguem hones­tes; no és pas que el prac­ti­quem. Tot i que sabem anar en bici, el que ens agrada és veure la cursa per tele­visió. Durant tres set­ma­nes ens situem davant la pan­ta­lla i anem seguint el recor­re­gut del dia. De tant en tant, ens enviem mis­sat­ges: –“Has vist el cas­tell?” –“Recor­des quan vam visi­tar aquell mones­tir amb la colla?” –“Fixa’t! Aquest poble per on pas­sen el conei­xem!” I així com­par­tim una lliçó diària de geo­gra­fia. M’agrada escol­tar els comen­ta­ris tècnics i les par­ti­cu­lars anècdo­tes d’en Pedro Del­gado, però si algú em par­lava de plats i pinyons, no li podria seguir la con­versa. Veient la retrans­missió de la vui­tena etapa d’aquesta edició, va sor­pren­dre’m una imatge curi­osa que mos­tra el grau de nar­ci­sisme de la soci­e­tat actual. El gruix de ciclis­tes havien pas­sat per Brantôme en Périgord. Fal­ta­ven uns vui­tanta-qua­tre quilòmetres per arri­bar a Lle­mot­ges, quan apa­regué una jove mos­trant un cartó a la càmera de la moto que seguia el pilot. El mis­satge que s’hi lle­gia era prou curiós: “Allez! Fil­mez nous!” És a dir: som-hi, ciclis­tes, però sobre­tot immor­ta­lit­zeu-me a mi, doneu-me tres segons de glòria a la tele­visió. Ales­ho­res vaig saber per què el 2009 no vaig veure com­plert un dels meus som­nis. El 9 de juliol d’aquell any la sisena etapa del Tour sor­tia de Girona. Vaig acon­se­guir situar-me a pri­mera fila del pas­seig de la Copa, just davant d’on es feia la pre­sen­tació dels ciclis­tes. Tot­hom estava pen­dent d’en Con­ta­dor i de l’Arms­trong. Jo, en canvi, vigi­lava si veia pas­sar en Joan Antoni Flecha. Només el volia salu­dar, dir-li que lle­gia els seus arti­cles i desit­jar-li la sort que va tenir el 2003 quan, en una de les seves famo­ses esca­pa­des, va endur-se’n l’onzena etapa a Tolosa de Llen­gua­doc. Just quan en Flecha s’apro­pava on jo m’espe­rava, algú el va cri­dar de l’altre cos­tat estant. Adeu-siau salu­tació! Pot­ser si hagués por­tat un cartó amb algun mis­satge cri­da­ner escrit en lle­tres ben gros­ses, hi hau­ria pogut par­lar. Què hi farem! Si algun lec­tor el coneix, digueu-li que quan torni a Girona el con­vi­dem a fer un cafè.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia