Tancar la parada

“Saps, els de la mer­ce­ria han tan­cat? I ara els dels elec­tro­domèstics, també. Aviat no que­da­ran boti­gues.” Parlo amb la meva mare, que està ben amoïnada perquè cons­tata que, d’un temps cap aquí, els comerços i els tallers de pobles i viles, com el seu, abai­xen la per­si­ana. Els amos i les mes­tres­ses que han por­tat el rem de la botiga es jubi­len i no hi ha con­tinuïtat. Cap mem­bre de la família vol seguir-los les pas­ses i ningú altre de fora s’interessa per posar-se al cap­da­vant del negoci perquè no ho veuen clar. “Les per­so­nes grans que no tenim cotxe, on hem d’anar a com­prar uns botons, una cre­ma­llera, una pila o un endoll?”, em pre­gunta ma mare. I sen­ten­cia: “Com que ho hem fiat tot als super­mer­cats i a les grans superfícies, ara, als pobles, no hi queda ben res. Només bars!” La seva és una queixa que l’he sen­tida en altres indrets del país. Quan hi he anat per feina, sem­pre tens temps de fer-la petar amb els autòctons, men­tre fem un cafè al bar del poble. I veus per­si­a­nes abai­xa­des i rètols de traspàs o venda de locals on fins no fa gaire hi havia un negoci que ha tan­cat. I és quan et diuen que: “El de cal fus­ter, el de la fer­re­te­ria o el lam­pista han ple­gat perquè tenen edat de reti­rar-se però ningú els subs­ti­tu­eix.” I hi afe­gei­xen: “La gent ara ens esti­mem més anar a Ikea, a Leroy Mer­lin o a Bau­haus”, per citar només un parell d’exem­ples de grans cen­tres que s’han implan­tat arreu. No dubto pas que són pràctics, però sovint no et ser­vei­xen ni t’ate­nen de la mateixa manera que ho feien els que tota la vida t’havien salu­dat amb un som­riure a la boca des de dar­rere del tau­lell d’aque­lla botiga de tota la vida. Una vida que ha pro­vo­cat uns can­vis d’hàbits i de ser­vi­tuds que han afec­tat un dels pals de paller dels pobles: el comerç. Per molta volun­tat de rein­ven­tar-se i de tre­ba­llar que hi posin, si nosal­tres, els poten­ci­als cli­ents, no els fem pas cos­tat, som una mica res­pon­sa­bles que hagin de tan­car la parada.