Arqueologia de cada dia

A vega­des faig llis­tes, sovint pel con­sol de veure en fila els objec­tes que crec neces­si­tar o els encàrrecs que m’espe­ren, com si for­mar part d’una seqüència els con­ferís alguna lògica, una espècie d’ordre natu­ral pel qual, d’una manera més aviat màgica, es garantís la pos­sessió de les coses enu­me­ra­des o la immi­nent reso­lució de les fei­nes pen­dents. No m’han ser­vit gai­rebé mai per res més que per ado­nar-me de la fal·libi­li­tat dels càlculs que emprenc, fins i tot de la ingenuïtat amb què orga­nitzo el temps que fuig i els pocs estal­vis que em puc per­me­tre. Tot s’ajorna, a les llis­tes que faig: l’habi­tació nova pro­mesa al nen, les vacan­ces amb la família, el lli­bre que mai no escriuré. Tot acaba rat­llat, aixa­fat com un insecte. Les llis­tes nei­xen quan “els éssers humans sen­ten la insu­por­ta­ble incli­nació a donar un sen­tit a tot”, diu Enric Bou a Car­to­gra­fies de la des­a­pa­rició, un assaig sobre els ves­ti­gis de la vida quo­ti­di­ana a través de la lite­ra­tura que pro­por­ci­ona un retrat precís de les menu­de­ses on ens ofe­guem i ens mera­ve­llem cada dia. L’enu­me­ració, la llista, és un dels trets dis­tin­tius d’“un món que des­a­pa­reix a mesura que es crea” i que té relació, per tant, amb les ruti­nes i els afec­tes, amb allò cone­gut i amb la ten­dresa que poden arri­bar a ins­pi­rar la bana­li­tat, la repe­tició i l’ina­ca­bat. Al cap­da­vall, cons­tata Bou, “les llis­tes són una excusa per no aca­bar res”, però també una pro­jecció d’expec­ta­ti­ves i un inven­tari d’ender­rocs que pot dir tant de la vida que por­tem com un vell catàleg d’objec­tes en desús. Caldrà incor­po­rar el lli­bre d’Enric Bou a la llista de lec­tu­res ina­jor­na­bles.