Tribuna
Els catalans us sentiu espanyols?
Quan dieu que sou catalans, ¿ho dieu perquè no us sentiu espanyols? Vet aquí la pregunta que em van fer els propietaris d’un allotjament a Sneem, un poble de 288 habitants situat a la península d’Iveragh, del comtat de Kerry, al sud-oest d’Irlanda. Una pregunta feta amb la sensibilitat dels seus amfitrions, que parlen gaèlic entre ells, una llengua de la branca goidèlica de les llengües cèltiques, i l’únic idioma parlat a l’illa fins a la imposició de l’anglès en els àmbits oficials i la pèrdua de prestigi del gaèlic, convertit en una parla popular.
Avui en dia, des de la proclamació de la República, el gaèlic és cooficial amb l’anglès en tot el territori, encara que es troba en situació de retrocés i davallada, tot i els esforços del govern per fomentar-la. A les altres àrees, el nivell de coneixement varia enormement segons les estadístiques, però en general es pot dir que l’anglès és majoritari a gairebé tot arreu de l’illa. La resposta a aquesta pregunta, doncs, no era gens fàcil expressada en anglès (en gaèlic ara com ara, impossible) i adreçada a irlandesos, que encara tenen un desconeixement massa gran de la situació històrica i política de Catalunya i dels Països Catalans.
No és pas el mateix sentir-se “espanyol” que sentir-se català, basc, gallec, andalús, aragonès, manxec, asturià... Espanya sempre s’ha sentit una “nació de nacions”, i ho veiem i ho patim cada dia en les decisions polítiques de l’Estat espanyol, agermanades amb l’estament judicial, malgrat la separació de poders segons la santa i sacra Constitució. La nació de nacions l’hem vista reflectida fins ara a la cambra baixa, quan l’anterior presidenta de la mesa del Congrés amonestava els parlamentaris que intentaven parlar en català, una de les llengües teòricament protegides per la mateixa Constitució en l’article 3.3, quan diu que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. ¿Però què significa l’adjectiu “especial” en la Constitució espanyola? ¡Llegiu entre línies! Fixem-nos, però, en el detall que el català, per exemple, no té pas els mateixos drets que el castellà ara mateix. ¿Els espanyols que no resideixen a Catalunya, a les Illes Balears o al País Valencià tenen el deure de conèixer el català, o el basc, o el gallec?
L’ús lingüístic, però, és només la punta de l’iceberg d’aquesta nació de nacions que es diu Estat espanyol, perquè el dèficit fiscal de Catalunya va ser de 21.982 milions d’euros el 2021, una xifra astronòmica que els catalans paguen amb els seus impostos a l’administració estatal, però que ja no torna, i que suposa gairebé el 10% del PIB català. Aquests 21.982 milions d’euros són gairebé la meitat del pressupost de la Generalitat aquest 2023, i és el que gasten junts els departaments de Salut, Educació i Drets Socials. Les dades, però, encara són més esfereïdores segons un estudi del Cercle Català de Negocis.
L’any 1971, Pau Casals en el seu discurs davant les Nacions Unides deia això: “Catalunya és avui una província d’Espanya. Però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món, us diré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir l’inici de les Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van trobar al segle XI en una ciutat de França –en aquell temps Catalunya– per parlar de pau… al segle XI! Pau al món, en contra de les guerres i la inhumanitat de les guerres; això va ser Catalunya.”
De l’esperit de Catalunya i, per extensió, dels Països Catalans, es desprèn aquesta voluntat insubornable per la pau, i en contra de les guerres, però també en contra del patiment dels animals com ara en una plaça de toros, o en contra de la discriminació per raó de sexe... De l’esperit català es desprèn sobretot la necessitat imperiosa i vital de ser plenament independents, de tenir un Estat propi en forma de república, com ja vam confirmar el primer d’octubre del 2017, perquè som un poble amb una història, una cultura i unes tradicions diferents de la resta d’Espanya i perquè aquesta diferència no significa indiferència amb les nacions engabiades dins l’Estat espanyol, sinó agermanament des de la pròpia identitat independent, una independència des de la seva màxima expressió.
Els catalans diem que som catalans perquè respectem també els pobles i cultures d’Espanya des de la seva pròpia identitat, i volem que el respecte tingui la reciprocitat que històricament sempre hem proclamat.
