La purpurina

Fa molts anys en un mer­cat de Santa Llúcia vaig com­prar una d’aques­tes boles amb aigua a dins, amb una figu­reta d’un ninot amb bufanda i nas de pas­ta­naga som­ri­ent i salu­dant de forma reial. Encara ara si cap­giro l’esfera, cauen qua­tre vol­ves espe­lli­fa­des però bri­llants. Revi­sant el neces­ser he tro­bat una ombra d’ulls rosa talc i una d’ònix negre; el pot mig buit, el seu con­tin­gut sec i cadu­cat, però encara hi ha pòsit ful­gu­rant que recorda alguna festa que vam voler ser Ziggy Star­dust i crèiem en el glam rock. A la mes­tra li agrada la pols deco­ra­tiva que cen­te­lleja perquè els alum­nes ado­ren posar-la a les estre­lles de car­to­lina de Nadal. L’ambi­entòloga, en canvi, la detesta perquè troba les espur­nes fal­ses i xaro­nes, però sobre­tot, con­ta­mi­nants. Perquè els microplàstics són a l’Eve­rest, a la gespa arti­fi­cial, a la llet materna i a la pur­pu­rina; una plaga. I la Unió Euro­pea ha deci­dit pro­hi­bir-la. La pur­pu­rina, estètica, artística i fan­ta­sia, no fa que el món sigui més bonic, fes­tiu o màgic; no és pol­sim de fades que Cam­pa­neta escampa i fa que tot sigui pos­si­ble. Caldrà subs­ti­tuir la pur­pu­rina, últim reducte d’un món incons­ci­ent i afa­mat, per brocs rapi­nyats; els ves­ti­rem amb lla­nes tre­na­des de colors hiver­nals, i seran follets del bosc, espe­rits d’un món que mai hauríem d’haver dei­xat per­dre.