Fira Mediterrània, anormalment normal

Des del 2017, Fira Medi­terrània ha pas­sat tras­bal­sos polítics i sani­ta­ris. Cada edició tenia un impre­vist, que aca­bava sent tot un dal­ta­baix. Quan no era l’apli­cació de l’arti­cle 155, just després de l’1-O, era la moguda per la sentència con­dem­natòria del 2019. Sigui com sigui, durant tots els anys, la veu que com­mina a apa­gar els mòbils abans d’una actu­ació és la de Lluís Puig (con­se­ller de Cul­tura, i avui encara exi­liat). La situ­ació política segueix sent estra­nya (espe­rant una amnis­tia, d’entrada), però ara, com a mínim, s’ha superat la pandèmia. Aquest any hi ha hagut pro­gra­mació i pro­gra­ma­dors inter­na­ci­o­nals (impres­cin­di­ble pel con­cepte de fira) i també s’ha reforçat el pla d’impuls per rege­ne­rar la tra­dició i tro­bar arrels a la con­tem­po­raneïtat. L’anor­ma­li­tat ha dei­xar de ser nor­mal, per fi.