Segadores

Ves­pre del 24 de maig de 2021. Fei­nejo men­tre escolto una mica dis­tre­ta­ment la retrans­missió de l’acte de presa de pos­sessió del pre­si­dent Ara­gonès al pati dels Taron­gers de la Gene­ra­li­tat. La cerimònia està pen­sada fins al mil·límetre, no hi ha cap detall que no tin­gui un sim­bo­lisme molt pen­sat. Plego roba i faig cops d’ull a la tele­visió. El nou pre­si­dent fa el dis­curs. Mit­jons, samar­re­tes, pan­ta­lons. Rep les feli­ci­ta­ci­ons de la família i dels líders polítics que hi ha a la pri­mera fila (salu­ta­ci­ons de temps de covid, som­riu­res als ulls i mans al cor). Cami­ses, cal­ces, més mit­jons. Surt un con­tra­bai­xista i una can­tant i comen­cen a inter­pre­tar l’himne de Cata­lu­nya. Men­tre em bara­llo amb un ves­tit que no es deixa ple­gar penso si m’agrada o no aquesta versió des­car­nada. I de cop sento que en lloc de can­tar “ara és l’hora, sega­dors” diu “ara és l’hora, sega­do­res”, i ines­pe­ra­da­ment m’emo­ci­ono.

Ho he recor­dat aquests dies arran del docu­ment que ha apro­vat l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans sobre el llen­guatge inclu­siu. Les pri­me­res notícies m’han arri­bat de ter­tu­li­ans i tui­tai­res (a l’infern de dos en dos!). Molts sem­bla­ven alleu­jadíssims perquè, segons expli­ca­ven, per fi l’IEC ha impo­sat el seny en aquest des­ga­vell insu­por­ta­ble i que els resul­tava tan irri­tant (de nou hem hagut de sen­tir bro­me­tes ja sua­des, que si totus tuus i etcètera). He lle­git el docu­ment, que sem­pre val la pena anar a les fonts direc­tes. Hi recor­den que el mas­culí és el gènere “no mar­cat”, i adver­tei­xen que “emprar el femení per a refe­rir-se a un con­junt de per­so­nes for­mat per homes i per dones pro­voca una inter­pre­tació en què els homes en que­den exclo­sos”. Ai, ami­gues. Que diu que els homes en que­den exclo­sos.

El docu­ment demos­tra que la ins­ti­tució és ben cons­ci­ent de la volun­tat que hi ha de visi­bi­lit­zar les dones a través del llen­guatge, i mal­grat que afir­men que “l’ús del gènere no mar­cat com a genèric és ple­na­ment nor­ma­tiu i no implica cap volun­tat d’ocul­tar la presència de dones en un deter­mi­nat col·lec­tiu”, també apun­ten que el català “dis­posa de diver­sos recur­sos lingüístics que no con­tra­ve­nen la nor­ma­tiva”. Per exem­ple, les for­mes dobles (pro­fes­so­res i pro­fes­sors) o els mots col·lec­tius (alum­nat, veïnat). Ara bé, remar­quen que a vega­des “aques­tes estratègies per a evi­tar la dis­cri­mi­nació en el llen­guatge poden ser inne­cessàries o arti­fi­ci­o­ses”. Per tant: no, el mas­culí no oculta la presència de dones, però si es vol fer-les més explícites exis­tei­xen sis­te­mes, encara que poden ser, atenció, més fei­xucs, més arti­fi­ci­o­sos. Sobre la pro­posta de fer ser­vir la ter­mi­nació -i per a incloure per­so­nes no binàries, l’esban­dei­xen amb vuit línies. És “un recurs que con­travé les nor­mes inter­nes del català” i au.

Soc ben cons­ci­ent que emo­ci­o­nar-se amb la lle­tra d’una cançó no té cap valor en una dis­cussió científica sobre la llen­gua. També crec que tot­hom s’adona que par­lar en un dis­curs d’“ami­gues i amics” implica fer-lo una mica més llarg, però es con­si­dera un mal menor. I estic con­vençuda que les per­so­nes que defen­sen la ter­mi­nació -i tenen claríssim que no és una pro­posta fàcil d’imple­men­tar. Perquè tot ple­gat no res­pon tant a una dis­cussió filològica com a una neces­si­tat social –visi­bi­lit­zar les dones i les per­so­nes que, agradi o no, no se sen­ten prou iden­ti­fi­ca­des amb les con­ven­ci­ons que s’han apli­cat fins ara.

En ple segle XXI no crec que gaire gent cre­gui que exis­tei­xen opci­ons “neu­tres”, “no mar­ca­des”, ni en la llen­gua ni en cap altre àmbit: tot té impli­ca­ci­ons. I el que fun­ci­o­nava fa segles, i fins i tot fa poques dècades –pot­ser perquè ningú s’ho qüesti­o­nava–, un dia deixa de fun­ci­o­nar per a molta gent. Lla­vors algú pro­posa can­vis i la reacció és la ridi­cu­lit­zació, el menys­preu, l’expressió d’un males­tar enorme: per què ens moles­ten si ja estàvem bé com estàvem? Doncs mireu, no tot­hom estava tan bé. Històrica­ment, les dones no hem tin­gut visi­bi­li­tat pública ni poder de decisió. Dos exem­ples: 1) enguany només el 4% de les vies públi­ques cata­la­nes tenen noms de dones, 2) hi ha hagut un 0% de dones entre els 132 pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat –mas­culí no genèric en aquest cas–. Amb aquest pano­rama, qui­nes pos­si­bi­li­tats hi havia que mai s’imposés el femení com a gènere “no mar­cat” i “genèric”?

Sabent això, com pot estra­nyar que hi hagi tanta gent que no se senti còmoda quan l’englo­ben en la forma mas­cu­lina, que sem­pre s’ha situat al cen­tre, com a mesura de totes les coses, par­lant per a tot­hom, i ocul­tant tota la resta? De moment l’IEC ha reac­ci­o­nat de manera con­ser­va­dora –diria que poc sen­si­ble, però no sé si és un atri­but que hagi de tenir una acadèmia–. Però aquest és un debat que tot just acaba de començar. Diuen que ara no és l’hora, sega­do­res (però sens dubte arri­barà).