Demano “la pau i la paraula”

Era jo força jove quan em va impac­tar la lec­tura d’aquell lli­bre que el poeta bilbaí Blas de Otero havia publi­cat el 1955. L’impacte del poema, que més tard vaig expli­car un munt de vega­des en les meves clas­ses de lite­ra­tura de COU, va ser fort. Aquell poeta que va evo­lu­ci­o­nar de l’exis­ten­ci­a­lisme al com­promís social, la poe­sia del qual és repre­sen­ta­tiva, m’emo­ci­o­nava com ho fa sem­pre la poe­sia com­pro­mesa i, en gene­ral, la paraula escrita o par­lada.

Hom es pot pre­gun­tar què hi té a veure, aquest poema, amb la política i la soci­e­tat actual. Suposo que quan algu­nes per­so­nes pen­sen en una situ­ació deter­mi­nada els venen a la memòria històries o per­so­nat­ges del seu bagatge cul­tu­ral, que pot­ser serà de l’última pel·lícula de ciència-ficció. I estarà molt bé. Però la meva em porta a un disc dur que he emma­gat­ze­mat al meu cap i al meu cor, a còpia de les meves lec­tu­res.

Va ser fa uns dies, en aca­bar de veure els infor­ma­tius del ves­pre, i tot recor­dant una vivència d’aquell mateix ves­pre, que vaig pen­sar en l’actu­a­li­tat que cobra­ven per a mi aquests dos subs­tan­tius: pau i paraula. I –com és lògic– els vaig veure des del ves­sant de la meva per­cepció actual. Les imat­ges que aca­bava de veure m’havien angoi­xat tant que no podia treure’m del cap el record d’aquell palestí de Gaza al qual se li havien mort cinc fills, i el d’aque­lla jove que plo­rava la mort dels seus pares. I, igual­ment, el plor dels pares jueus que no saben res del seu fill cap­tiu per Hamàs. He lle­git molta lite­ra­tura del tema des d’Oh Jeru­sa­lem!, de Domi­ni­que Lapi­erre i Larry Collins, fins a De nin­guna parte, de Julia Navarro.

No és només d’aquest con­flicte bèl·lic que vull par­lar avui i aquí. Ni estic ben docu­men­tada ni soc espe­ci­a­lista en el tema. Però no puc viure ali­ena a una de les angoi­xes més grans de la situ­ació actual del món, des de la política més pro­pera, a la qual ni puc ni vull viure ali­ena, fins a les ter­ri­bles i nom­bro­ses situ­a­ci­ons bèl·liques que agreu­gen encara més la situ­ació dels vul­ne­ra­bles i aug­men­ten el pro­blema migra­tori –un dels més greus actu­al­ment–. Ho tinc clar: en aquest pro­blema no podem fer més que donar suport, en última instància, a les vícti­mes d’allò que ano­me­nem “efec­tes col·late­rals”, i dedi­car-nos en la mesura de les nos­tres pos­si­bi­li­tats a aco­llir els que con­ti­nu­a­ran aug­men­tant el nom­bre d’emi­grants que només bus­quen quel­com tan legítim com la super­vivència.

I l’única cosa que m’atre­veixo a opi­nar res­pecte a aquest ter­ri­ble pro­blema bèl·lic, que s’afe­geix a d’altres, és que les guer­res, si no aca­ben en pau sinó en la victòria d’un bàndol i per tant en la der­rota de l’altre, dei­xen unes feri­des de llarga durada. Cri­dar i mani­fes­tar-se per la “victòria” dels uns vol dir pen­sar en la “der­rota” dels altres. Cele­brar la pau és una altra cosa que només es fa amb el diàleg i la bona volun­tat.

I això em porta a la segona petició del poeta: la paraula. ¿Per què es fa ser­vir més la força que la paraula? ¿Per què costa tant el diàleg que ve de la reflexió? I no només a aquests alts nivells, sinó en el quo­tidià. I és que fa temps, des de la meva pers­pec­tiva –pot­ser d’una gene­ració del pas­sat–, trobo a fal­tar cada dia més la riquesa de la paraula. Des de bon començament, a les esco­les sovint es dona més importància a ele­ments tècnics que a l’ús ade­quat de la paraula. Es parla actu­al­ment, com un pro­blema edu­ca­tiu, de la falta de “com­prensió lec­tora”, men­tre que si a un nen o a un ado­les­cent el tro­bes immers en la “lec­tura” d’un What­sApp ple d’emo­ti­co­nes i de mit­ges parau­les no tindrà cap difi­cul­tat a des­xi­frar-ho. Em crida l’atenció que actu­al­ment la majo­ria de les con­ferències o xer­ra­des s’han de donar “il·lus­tra­des” amb dibui­xos, fotos, en defi­ni­tiva, imatge. Sí, és veri­tat que una imatge val més que cent parau­les en deter­mi­nats àmbits, però la força de la paraula en si ens ajuda a refle­xi­o­nar per­so­nal­ment sense mit­jans externs.

Quan unes noies uni­ver­sitàries gua­nya­do­res d’uns pre­mis de cinema són inca­pa­ces de dir unes parau­les en el lliu­ra­ment d’aquests guar­dons, per exem­ple, vol dir que han dei­xat de cos­tat la riquesa més gran del pen­sa­ment humà, la paraula, ins­tru­ment de reflexió que s’enri­queix, sens dubte, amb la bona i freqüent lec­tura.

“En el prin­cipi fou la Paraula”... I l’únic ésser de la cre­ació que té aquest do mera­vellós com a ins­tru­ment fona­men­tal per al desen­vo­lu­pa­ment de la intel·ligència és una llàstima que no el sàpiga fer ser­vir...