Aparteu les criatures

Una de les fra­ses fetes que he sen­tit dir des que era menut és “Apar­teu les cri­a­tu­res!”, quan algú es dona massa importància, per treure-n’hi. També és el títol d’una cançó de Quimi Por­tet: “Apar­teu les cri­a­tu­res...!, que avui ho entenc tot.” Hi ha qüesti­ons molt actu­als en què, per molt que inten­tem pen­sar que en sabem molt, som lluny de tenir el conei­xe­ment neces­sari per enten­dre-les bé i capir totes les impli­ca­ci­ons que poden tenir. I això ens porta a caure en pro­po­si­ci­ons extre­mes. N’és un exem­ple recent la pro­posta de pro­hi­bir l’ús de telèfons intel·ligents (smartp­ho­nes) als infants i ado­les­cents. Què en sabem? Cal real­ment apar­tar les cri­a­tu­res d’aquests apa­rells, fent ser­vir ara el sig­ni­fi­cat lite­ral d’apar­tar-les? Davant d’una situ­ació indi­vi­du­al­ment, soci­al­ment i també científica­ment com­plexa, el pri­mer que cal és dis­tin­gir les dades objec­ti­ves de les opi­ni­ons sub­jec­ti­ves. Comen­cem per les dades objec­ti­ves. Fa pocs dies s’han publi­cat dos tre­balls que per­me­ten veure l’abast que té uti­lit­zar tec­no­lo­gia digi­tal en excés durant la infan­tesa. Fixeu-vos que dic “en excés”. No hi ha cap dada objec­tiva que indi­qui que una uti­lit­zació ade­quada, res­trin­gida en el temps, amb un propòsit rao­na­ble i amb un acom­pa­nya­ment ade­quat, sigui per­ju­di­cial. Un dels tre­balls científics més com­plets, que es va fer públic el 16 de novem­bre a la revista Early Edu­ca­tion and Deve­lop­ment, indica que l’ús de tec­no­lo­gia digi­tal durant la infan­tesa com­porta can­vis en la con­nec­ti­vi­tat de diver­ses àrees del cer­vell, entre les quals des­taca l’escorça pre­fron­tal. És la zona que ges­ti­ona els com­por­ta­ments més com­ple­xos, les ano­me­na­des fun­ci­ons exe­cu­ti­ves. Inclo­uen la capa­ci­tat de refle­xi­o­nar i de rao­nar, de pla­ni­fi­car, de pren­dre deci­si­ons basa­des en rao­na­ments pre­vis i de raci­o­na­lit­zar i ges­ti­o­nar els estats emo­ci­o­nals, per evi­tar tant com sigui pos­si­ble les res­pos­tes mera­ment impul­si­ves. Ara bé, que hi hagi can­vis no indica, de bell antuvi, que hagin de ser per­ju­di­ci­als. Ni tam­poc bene­fi­ci­o­sos, per des­comp­tat. El cer­vell és un òrgan plàstic i mal·lea­ble, que va fent i refent les seves con­ne­xi­ons neu­ro­nals d’acord amb pro­gra­mes genètics interns, i també, de manera molt espe­cial, en interacció amb l’exte­rior, a còpia de les experiències que la per­sona té. És un sis­tema fantàstic que per­met que ens adap­tem a gai­rebé qual­se­vol situ­ació, per apre­nen­tatge. Per tant, que l’ús de tec­no­lo­gia digi­tal durant la infan­tesa i l’ado­lescència modi­fi­qui les con­ne­xi­ons neu­ro­nals és, d’entrada, una bona notícia. El cer­vell s’adapta a l’entorn que troba i aprèn a ges­ti­o­nar-lo.

Des d’una pers­pec­tiva neu­ro­ci­entífica, per tant, el pro­blema no és l’ús de la tec­no­lo­gia digi­tal, sinó l’abús que en puguin fer infants i ado­les­cents, sense cap tipus d’acom­pa­nya­ment. En aquest sen­tit, un segon estudi dut a terme per la Uni­ver­si­tat de Girona con­jun­ta­ment amb cinc cen­tres de desen­vo­lu­pa­ment infan­til per­met con­cloure que l’aug­ment del temps d’expo­sició dels infants a les pan­ta­lles es rela­ci­ona direc­ta­ment amb retards en el desen­vo­lu­pa­ment i amb un incre­ment de la impul­si­vi­tat. Dit d’una altra manera, l’abús implica que els infants es per­din mol­tes altres experiències vitals que són cru­ci­als per a un bon desen­vo­lu­pa­ment físic i men­tal, entre les quals hi ha el joc amb altres infants i ado­les­cents i la soci­a­lit­zació, també amb la família. I la falta d’acom­pa­nya­ment els pot por­tar cap a via­ranys clara­ment ina­de­quats per a la seva edat, que no poden com­pren­dre ni assi­mi­lar, la qual cosa pot alte­rar les fun­ci­ons men­tals.

Ara ve la gran pre­gunta. Vol dir això que hem de pro­hi­bir l’accés als smartp­ho­nes fins als tretze o els setze anys, per pro­te­gir els infants i els ado­les­cents? I la res­posta ja no és objec­tiva, sinó sub­jec­tiva. Per qui signa aquest arti­cle, la pro­hi­bició seria con­tra­pro­du­ent, atès que els apar­ta­ria d’una tec­no­lo­gia que els adults fem ser­vir davant seu gai­rebé tot­hora, la qual cosa els esti­mu­larà encara més el desig. El que ens cal és no renun­ciar a la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat com a edu­ca­dors dels nos­tres fills i filles, per acom­pa­nyar-los en el procés de des­co­brir el món digi­tal. Amb un propòsit, no per sim­ple lleure o per treure’ns-els de sobre. Aju­dant-los a nave­gar per inter­net sense que hi nau­fra­guin. El pro­blema, per mi, no és la tec­no­lo­gia, sinó un món adult que en vol con­tro­lar l’accés per no afron­tar la tasca com­pli­cada d’edu­car els infants i ado­les­cents en una vida plena de tec­no­lo­gia.