Ets bruixa

No és bruixa qui vol, sinó qui pot i en sap. La bruixa actual és la dona que ende­vina, enllu­erna, intu­eix i trans­forma. La dona que té el poder de con­nec­tar i de domi­nar la màgia quo­ti­di­ana sense que es noti. A través d’aquest poder, cana­lit­zem estats d’ànim, invo­quem espe­rits i pro­te­gim per­so­nes. Cla­ri­vidència, tele­pa­tia, astro­lo­gia, medi­tació i con­nexió amb la natura, sobre­tot amb els cicles lunars –encara al·lucino quan una dona diu que no sap quan ovula, per exem­ple, o quan algú afirma que la lluna no l’afecta en res–. I alhora hem here­tat una savi­esa i un conei­xe­ment ances­trals de no se sap on. Ens agrada el color ver­mell, sovint ens diuen satàniques i ens importa un rave. Estig­ma­tit­za­des i demo­nit­za­des durant molts segles, hem dei­xat l’escom­bra, el bar­ret de punxa i els cabells plens de nusos i ara ens pin­tem els lla­vis mol­suts i par­lem de lite­ra­tura en públic. De peti­tes ens diuen fada, perquè tenim ros­tres ange­li­cals, una timi­desa extrema i fem coses diguem-ne estrambòtiques. La fada es trans­forma en bruixa quan coneix el motor, el desig, la trans­gressió, l’empo­de­ra­ment femení. “Ets bruixa”, una sentència que m’han dis­pa­rat als nas­sos dese­nes de vega­des i que, amb els anys i veient la cara d’estu­pe­facció de qui la diu, m’he anat cre­ient com si fos un mana­ment de la santa mare vida. Les brui­xes con­tem­porànies sabem que ho som no perquè ens ho diguin, sinó perquè ho sen­tim així. De vega­des atra­iem i de vega­des fem por. La bruixa, com l’artista, neix, no es fa. Som dones for­tes i incom­pre­ses, impla­ca­bles i alhora vul­ne­ra­bles. I ens la porta molt fluixa, que rima amb bruixa.