Deixar enrere una part de la teva vida

No som cons­ci­ents de la capa­ci­tat que tenim d’acu­mu­lar coses de tots els colors, for­mes i orígens fins que no afron­tem una mudança. Sobre­tot si et veus obli­gada a fer una tria acu­rada i a des­fer-te de bona part del teu lle­gat mate­rial. Ara que ja puc donar un procés d’aquest tipus per des­pat­xat, sos­pito que soc apta perquè em diagnos­ti­quin un prin­cipi de síndrome de Diògenes. Manies de llençar ben poc a banda, esco­llir quina part de la teva vida dei­xes enrere és un procés com­plex, des del punt de vista orga­nit­za­tiu però també, o sobre­tot, emo­ci­o­nal. T’ado­nes que de la cana­lla has acu­mu­lat el que no està escrit: des del pri­mer xumet al pri­mer pijama, o les pri­me­res jogui­nes, pas­sant per capses i capses on repo­sen les fei­nes que han anat fent d’ençà que els vas esco­la­rit­zar. No has guar­dat el bol­quer amb les pri­me­res caques per mira­cle. Però no t’ho pots endur tot, així que bus­ques uns patrons de selecció que ningú no té per a tu. El que sí que aprens sobre la marxa és que una mudança conté sem­pre una porció de dol, però, com a tal, t’ajuda a des­xi­frar el sen­tit i el valor real de cada ele­ment que empa­que­tes o que llen­ces. També és una gran opor­tu­ni­tat per fer creu i rat­lla, tin­guem-ho clar. Perquè dar­rere cada tras­llat s’amaga una mun­ta­nya russa emo­ci­o­nal. I és que de mudan­ces n’hi ha de molts tipus i la seva clas­si­fi­cació depèn dels motius que la pro­vo­quin. Pot ser emo­ci­o­nant, o il·lusi­o­nant, o també traumàtica –sobre­tot si ve pre­ce­dida d’una pèrdua o un tren­ca­ment–, o fins i tot una bar­reja de tot ple­gat. Per sort, les xar­xes van ple­nes de con­sells sobre com fer una mudança sense tor­nar-te boja. Això sí, quan aca­bes et pre­gun­tes si aquells que t’acon­se­llen han fet una mudança en sa punye­tera vida.