Notablement feliços

No sé si vosal­tres també, però jo tinc la sen­sació que m’ha cos­tat Déu i ajuda arri­bar al final de gener. Diuen que gener és el mes del llan­gui­ment, expres­sat amb el feno­men abso­lu­ta­ment inven­tat que els gurus del màrque­ting han bate­jat com a Blue Mon­day. Ja hem pas­sat fes­tes, hem tor­nat a les ama­ni­des amb coses per enga­nyar l’estómac i tran­quil·lit­zar la consciència. Venen dies de molta feina i no s’albira cap data en ver­mell al calen­dari fins a Diven­dres Sant. I està a punt de pas­sar el càrrec post fes­tum, pes­tum de la tar­geta de crèdit. Davant d’aquest pano­rama, podem dei­xar-nos arros­se­gar per la tris­tor del moment o posar-hi una mica de pers­pec­tiva. Pot­ser és tan fàcil com recor­dar que, mal­grat tots els mal­grats, tenim la immensa sort de viure a Cata­lu­nya (i és temps de calçota­des). Recent­ment, hem sabut, gràcies a l’indi­ca­dor de benes­tar sub­jec­tiu, que els cata­lans pun­tuem la nos­tra feli­ci­tat amb un 6,9, que no està gens mala­ment. Per­so­nal­ment, hi ha mol­tes coses que em con­ti­nuen angoi­xant: les imat­ges feri­do­res que arri­ben de Gaza, l’ús del català entre els joves, la mala bava de les xar­xes soci­als que taca tot el debat públic, la sequera per­sis­tent, la violència con­tra les dones, el preu de l’oli d’oliva i els llo­guers, la ràbia que des­per­tem en algu­nes per­so­nes només pel fet de ser vol­gu­da­ment cata­lans. Em temo que tots aquests temors per­sis­ti­ran el 2024, així que és qüestió d’omplir l’altre plat de la balança amb totes aque­lles coses que ens fan feliços, per afron­tar l’any amb ale­gria i deter­mi­nació.

Hi ha qui diu que la tris­tor inhe­rent al mes de gener ens arriba perquè comen­cem a enten­dre que no com­pli­rem cap dels propòsits que ens vam plan­te­jar abans d’empas­sar-nos el raïm com si s’acabés el món. Crec que els qui anem tenint una edat hem dei­xat de fer-nos propòsits perquè amb els anys hem après que qui més qui menys fa el que pot i no està obli­gat a més. No cal estres­sar-s’hi. Sin­ce­ra­ment, els propòsits no em sem­blen neces­sa­ris, però les il·lusi­ons, sí. A mi em fun­ci­ona començar l’any amb il·lusi­ons, més o menys peti­tes, més o menys rea­lis­tes, indi­vi­du­als o col·lec­ti­ves. No cal que siguin extra­or­dinàries. Per exem­ple, en el ter­reny per­so­nal, la pro­mesa d’un espec­ta­cle que tinc mol­tes ganes de veure. O, com a país, que siguem capaços d’apro­fi­tar el moment polític per acon­se­guir un finançament més just.

Les il·lusi­ons són l’ener­gia que ens fa avançar, ens inci­ten a arris­car, a posar la banya en deter­mi­nats pro­jec­tes. Pot­ser esteu pen­sant que tot això, si no va acom­pa­nyat de salut o de diners, és fer volar coloms. I és cert. La piràmide de Mas­low situa com a base de la feli­ci­tat tenir les neces­si­tats vitals i la segu­re­tat cober­tes. Sense això, és difícil ser feliç. També les per­so­nes enques­ta­des per la Gene­ra­li­tat sobre el seu grau de benes­tar que es mos­tren menys satis­fe­tes són aque­lles que tenen un nivell econòmic més baix. Però no tot són els diners. Mas­low situa en ter­cera posició de la piràmide de la feli­ci­tat el sen­ti­ment de per­ti­nença. I con­vin­dreu amb mi que això, als cata­lans i les cata­la­nes, no ens ho treu ningú. A dalt de tot de la piràmide es troba l’auto­re­a­lit­zació i penso que en aquest punt també hi té molt a veure la capa­ci­tat de crear-se il·lusi­ons o esta­blir objec­tius per superar deter­mi­na­des situ­a­ci­ons. Recor­deu aquell eslògan Es la ilusión de todos los días? El màrque­ting encer­tadíssim de la lote­ria que no et pro­met diners, et pro­met il·lusió. I això no és incom­pa­ti­ble amb la neces­si­tat de tocar de peus a terra. Si vols que et toqui la lote­ria, n’has de com­prar. Si vols fer pos­si­ble una il·lusió, has de fer tot el que és a les teves mans per arri­bar-hi. No hi ha expressió més para­lit­za­dora que aque­lla que diem sovint de “no vull fer-me il·lusi­ons...”, perquè tenim ter­ror del desen­gany. Ben al con­trari, fan­ta­si­e­gem, fem-nos tan­tes il·lusi­ons com puguem, que a mesura que anem pas­sant els mesos en per­drem més d’una pel camí. Comen­cem l’any car­re­gats d’il·lusi­ons i espe­ran­ces perquè, en el fons, el sim­ple fet de per­se­guir-les ja ens genera feli­ci­tat.

No per­me­tem que cap publi­cista ens digui que hem d’estar enso­pits en una deter­mi­nada època de l’any per l’interès de ven­dre’ns l’antídot. Tam­poc el con­trari: no com­preu el dis­curs bonista d’alguns coachs que ens vol­drien eter­na­ment feliços i pro­duc­tius. Hi ha d’haver dies de tot, perquè som humans. I un sug­ge­ri­ment: si teniu dies de tris­tor, pen­seu que som cata­lans i com­par­tim l’orgull de ser nota­ble­ment feliços.