De ‘fake’ en ‘fake’

En una set­mana mar­cada a Espa­nya pel vintè ani­ver­sari de la gran men­tida de l’11-M –ha sido ETA–, a Angla­terra ha escla­tat un altre escàndol de mani­pu­lació d’estat, d’una gra­ve­tat evi­dent­ment molt menor que la del govern d’Aznar perquè en aquest cas no hi ha bom­bes ni una matança pel mig. Per demos­trar que ja està recu­pe­rada d’una mis­te­ri­osa ope­ració que l’ha tin­gut apar­tada de la vida pública durant dos mesos, la prin­cesa de Gal·les va difon­dre una foto idíl·lica amb els seus fills que ha resul­tat ser un fake de dalt a baix, segons han denun­ciat diver­sos mit­jans, que hi han arri­bat a des­co­brir fins a una set­zena de mani­pu­la­ci­ons. La publi­cació de la imatge ha pro­vo­cat l’efecte con­trari al desit­jat –incre­menta la sos­pita sobre la gra­ve­tat de l’estat de salut de Cate­rina– i obre una crisi de con­fiança en la monar­quia que ja veu­rem com acaba. Però més enllà de la dimensió política d’aquest cas i l’obli­gació de desem­mas­ca­rar tots els intents del poder per fer-nos empas­sar el que no és, també podríem par­lar un dia de la imatge este­re­o­ti­pada de feli­ci­tat que els ciu­ta­dans del car­rer ens entes­tem a pro­jec­tar a les xar­xes soci­als. No perquè necessària­ment hi hagi retocs, sinó perquè deno­ten aquesta neces­si­tat malal­tissa d’agra­dar i ser accep­tats.