Tribuna
Heroïnes vertaderes en temps del nazisme
La docència acadèmica m’ha dut a rellegir La llengua del Tercer Reich (apunto el títol del llibre en l’edició catalana perquè, recentment, Folch & Folch ha tingut l’encert de publicar-la, però he remès a l’exemplar de la castellana, a càrrec de Mínúscula i amb traducció d’Adan Kovacsics, que vaig adquirir fa uns anys) que el filòleg jueu alemany Victor Klemperer va elaborar a partir dels seus apunts escrits clandestinament durant el nazisme. Residint a Dresde, no va ser deportat perquè estava casat amb una dona “ària”: tanmateix, no tots els jueus en la mateixa circumstància matrimonial van sobreviure a la maquinària criminal; és una de les excepcions que van escapar-se a la regla de la seva eliminació. Klemperer, que va publicar el llibre l’any 1947, explica que, per exercir malgrat tot com a filòleg, no va tenir més remei que observar i analitzar la llengua del Tercer Reich. Quan el nazisme va emergir i fins que va arribar al poder, evitava llegir-ne els textos i sentir els seus discursos per no amagar-se encara més: treballava amb la màxima concentració en el seu estudi sobre els il·lustrats francesos del segle XVIII. Quan van depurar-lo de la Universitat de Dresde, on era catedràtic de literatura francesa, encara va intentar aïllar-se més de l’actualitat immergint-se en la lectura de Voltaire, Montesquieu i Diderot a la biblioteca del Palau Japonès de Dresde. Però quan li van prohibir utilitzar la biblioteca, van expulsar-lo de casa seva (i obligar-lo a viure en una de les “cases de jueus”, constantment sotmeses a escorcolls) i van fer-lo treballar en una fàbrica, va centrar-se en el llenguatge de la seva època. Quan sentia que no podia més, posseït pel fàstic i la desesperança en vista de la situació, l’ajudava l’exigència que s’havia plantejat i que li procurava una llibertat interna: observar, analitzar, guardar en la memòria allò que passava. El seu testimoni és un document immemorial sobre com el llenguatge del nazisme va penetrar en tota la societat alemanya. Observant com parlaven els treballadors a les fàbriques, les bèsties de la Gestapo i també els mateixos jueus a les “gàbies” on els havien reclòs, no notava gaires diferències: “Tots, partidaris i detractors, beneficiaris i víctimes, estaven guiats pels mateixos models.” Klemperer explica que una característica de la llengua del Tercer Reich és la pobresa. Quin era el mitjà de propaganda més potent del hitlerisme? El filòleg afirma que no van ser ni els discursos ni els fulls volants, ni els cartells ni les banderes. El nazisme va fer forat a través de paraules aïllades, d’expressions, de formes sintàctiques que imposava repetint-les milions de vegades i que eren adoptades de manera mecànica i inconscient. De fet, si m’he posat a rellegir el llibre és perquè intuïa, a partir del record que en tenia, que algunes característiques d’aquell llenguatge no són alienes a l’ús en el present d’unes mateixes paraules i expressions (sovint mentides i infàmies) que van repetint-se i s’estenen com la pólvora. No diré que els moviments polítics i alguns governants que el practiquen són equivalents al nazisme, però no s’ha d’ignorar com aconsegueixen propagar el seu discurs, que sempre odia, criminalitza i exclou col·lectius.
Tanmateix, si he volgut escriure a propòsit de La llengua del Tercer Reich crec que és per una idea que m’ha commogut en el text que encapçala el llibre amb el títol a l’inici “Heroisme” i presentat “en lloc d’un prefaci”. Referint-se a converses amb estudiants immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, Klemperer observa com persistia el concepte d’heroisme lligat al coratge, a l’agressivitat, al fet de jugar-se la vida en el camp de batalla: això ho pot fer qualsevol pinxo fanfarró que, com aleshores s’havia constatat, pot cometre les més grans atrocitats al servei d’un règim criminal. L’heroi, recorda el filòleg, és algú que realitza actes positius per a la humanitat. Així, afirma que sí que hi va haver heroisme en els temps del nazisme, però a l’altre costat: aquells que hi van oposar resistència, cosa que molts van fer de manera organitzada i col·lectiva. Hi afegeix que aquests també eren conscients de pertànyer a un grup i que creien en la victòria última de la seva causa. Tot seguit exposa el que m’ha commogut: va existir un heroisme més desolat, molt més silenciós, sense suport d’un grup polític, sense esperança en un futur d’esplendor. Es refereix a les poques esposes “àries” que van resistir-se a totes les pressions perquè se separessin dels seus marits jueus: quantes ofenses, amenaces, cops, privacions van haver de suportar. L’heroïna va ser, doncs, la seva esposa.
