Als pipaires de Vic

Demà, a les onze del matí, a Vic s’encen­dran mol­tes pipes. Es tracta d’una fumada en pipa col·lec­tiva –la segona que se cele­bra a la comarca– orga­nit­zada pel Pipa Club Osona.

És agra­da­ble saber que fun­ci­ona un club d’aquesta mena, que a més té un paper de car­tes dis­se­nyat amb molt de gust i té la seu al Casino de Vic. Tot ple­gat té un aire d’una altra època, que no em sem­bla pas necessària­ment una època pas­sada; podria ser molt bé que fos un acte pre­cur­sor d’una època futura; o almenys és aquest el futur que hem de desit­jar: un espe­rit de bon humor –que no vol dir riure o expli­car acu­dit–, un sen­tit de com­pa­nyo­nia, un gust pels petits pla­ers que, com­par­tits, afa­vo­rei­xen la con­versa. Això, real­ment, no es pot dir que sigui carac­terístic de l’època actual.

La fumada es regirà per unes nor­mes: tot­hom fumarà en un mateix model de pipa, que serà donada abans de la fumada; també es dona­ran tres grams de tabac Mac Baren, que s’hau­ran de con­su­mir durant la fumada amb una sola encesa. Cada pipaire dis­po­sarà només de dos llu­mins. L’ata­ca­dor –l’estri per a pit­jar el tabac dins la pipa–, el pro­por­ci­o­narà el Pipa Club Osona, i hi haurà un rellotge per tal de saber quant de temps empra cada pipaire a fer una fumada. La ins­cripció costa cinc-cen­tes pes­se­tes i inclou la pipa, el tabac i l’ata­ca­dor, de manera que encara hi ha dis­trac­ci­ons domi­ni­cals impen­sa­des que són veri­ta­bles gan­gues.

Tot i l’existència d’aques­tes bases, no es tracta d’una com­pe­tició pròpia­ment dita –de gua­nyar o de per­dre–, sinó d’un con­curs en el sen­tit més net i menys valo­rat d’aquest mot. Suposo que con­cur­sar vol dir “cur­sar” o córrer en comú, de la mateixa manera que con­sen­tir vol dir sen­tir en comú, i con­viure viure en comú. I també con­ver­sar sig­ni­fica “ver­sar” –trac­tar d’una matèria– en comú. Els pipai­res, doncs, cor­re­ran junts la petita aven­tura de fumar i con­ver­sar ami­ga­ble­ment, i al cap­da­vall la pipa esdevé un pre­text per a fer néixer, amb el fum, parau­les i pen­sa­ments.

Diuen que la pipa és el “mal menor” de l’hàbit de fumar. La raó és clara: els pipai­res no ens empas­sem el fum. Els pipai­res fumem més amb el pala­dar que amb els pul­mons, si es pot dir així. Això explica el fracàs de la majo­ria de fuma­dors de cigar­rets que volen pas­sar-se a la pipa: ins­tin­ti­va­ment engo­lei­xen el fum i la tro­ben massa forta. A l’inrevés, els pipai­res, quan fumem un cigar­ret el tro­bem molt poca cosa i fumem d’una manera que podríem qua­li­fi­car de pue­ril o d’apre­nent.

Jo penso que empas­sar-se el fum, com empas­sar-se les parau­les i els sen­ti­ments, és un mal cos­tum. Ens arris­quem a anar-nos “tapant” per dins.

Jo no podré ser demà al Casino de Vic, i cer­ta­ment ho sento. Però us pro­meto, col·legues pipai­res, que a les onze en punt encendré una pipa de soli­da­ri­tat; si no us n’arriba el fum, que us arribi almenys la flaire de la cor­dial com­pli­ci­tat.