Errors i encerts amb Catalunya

El 9 de juny cele­brem elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu. Fem balanç d’errors i encerts envers Cata­lu­nya els dar­rers anys. Comen­cem en posi­tiu: la UE obliga els estats mem­bres a ser democràcies. Això ha limi­tat la repressió espa­nyola i l’ha deri­vat a la justícia –amb gens d’èxit a Europa–. Cap extra­dició i un gra­pat de sona­des der­ro­tes judi­ci­als.

El sis­tema euro­peu de pro­tecció dels drets humans ja ens ha donat juris­prudència que farà història, com l’adqui­sició imme­di­ata de la con­dició d’euro­di­pu­tat i l’empara als grups objec­ti­va­ment iden­ti­fi­ca­bles (GOI). Arri­barà tard, però donarà aixo­pluc als repre­sa­li­ats tant al Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans a Estras­burg com al Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE). Madrid ho sap perquè ja va pas­sar con­tra ETA, i d’aquí ve la pressa a liqui­dar “el procés”.

El Con­sell d’Europa s’ha com­promès molt més pels nos­tres drets bàsics que la UE: l’informe Cile­vics del 21 de juny del 2021 cri­ticà Espa­nya per haver empre­so­nat i per­se­guit a l’exili líders inde­pen­den­tis­tes, per haver con­dem­nat el pre­si­dent Torra i per haver inves­ti­gat alts càrrecs. Pedro Sánchez anuncià “casu­al­ment” els indults con­di­ci­o­nats als nou pre­sos polítics el mateix dia. Setze mesos després, un nou informe afirmà que la defensa pacífica de la inde­pendència no pot ser per­se­guida penal­ment perquè està coberta pel dret a la lli­ber­tat d’expressió. I la Comissió de Venècia del Con­sell d’Europa ha legi­ti­mat la llei d’amnis­tia.

El Par­la­ment Euro­peu, mal­grat tot, ha estat un refugi i una pla­ta­forma per als inde­pen­den­tis­tes. La immu­ni­tat par­la­mentària en espe­cial ha proveït un escut perquè el pre­si­dent a l’exili Car­les Puig­de­mont pogués des­ple­gar la seva acció política.

La llista de pífies de la UE és llarga i trista. Amb l’1-O rebutjà la violència i demanà diàleg amb res­pecte a la Cons­ti­tució i els drets fona­men­tals. Bé, si no fos perquè callà amb l’atro­pe­lla­ment de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes amb el 155, els pre­sos polítics i els exi­li­ats. Curiós con­cepte de “diàleg”. El lla­vors vice­pre­si­dent de la Comissió Euro­pea a càrrec de les polítiques digi­tals, el libe­ral estonià Andrus Ansip, trigà més d’un any a con­tes­tar la carta de Jordi Puig­neró en què l’inter­pel·lava pel tan­ca­ment il·legal de més de 140 webs cata­la­nes exe­cu­tat per la Guàrdia Civil al vol­tant de l’1-O. Ansip no sabia què dir perquè no volia –o no podia– reconèixer que Espa­nya havia vio­lat el dret euro­peu i els drets fona­men­tals dels cata­lans.

Fou majúscula la nos­tra decepció amb el pri­mer informe de la Comissió Euro­pea sobre l’estat de dret el 2020. Cap esment a la repressió, ni a les irre­gu­la­ri­tats judi­ci­als con­tra cata­lans, inclo­sos els pre­sos polítics. Els infor­mes de l’estat de dret con­ti­nuen evi­tant el mot Cata­lu­nya i qual­se­vol reco­ma­nació sobre la gestió democràtica del con­flicte. El del 2023 tractà l’espi­o­natge inva­siu Pega­sus a Grècia, Hon­gria i Polònia, tot igno­rant olímpi­ca­ment que el cas més gros i notori al món s’ha per­pe­trat con­tra cata­lans, con­tra una mino­ria. És com si alts càrrecs de la UE vol­gues­sin crear una rea­li­tat paral·lela en la qual els cata­lans ni exis­tim ni tenim drets a l’Estat espa­nyol. Sumem-hi que els advo­cats de la Comissió i el Par­la­ment Euro­peu actuen sem­pre con­tra els inde­pen­den­tis­tes, defen­sen al 100% la posició de Madrid i aca­ben per­dent davant el TJUE. El recent dic­ta­men de l’advo­cat gene­ral Szpu­nar fa pre­sa­giar un nou tri­omf judi­cial del MHP Puig­de­mont i Toni Comín: demana anul·lar la decisió d’excloure’ls de l’euro­cam­bra el 2019, presa per l’ales­ho­res pre­si­dent i amic del PP, l’italià Anto­nio Tajani.

Espa­nya ha rebre­gat a gust el pres­tigi del Par­la­ment Euro­peu i l’ha arros­se­gat al ridícul manta vegada: el vet fallit als euro­di­pu­tats exi­li­ats, els supli­ca­to­ris, les mani­o­bres d’Adrián Vázquez de Ciu­ta­dans, Dolors Mont­ser­rat del PP i tots els altres xous, inclòs un ver­gonyós ple con­tra una futura llei d’un estat mem­bre –l’amnis­tia– i acu­sa­ci­ons de ter­ro­risme con­tra el pre­si­dent Puig­de­mont en sessió plenària. La cirera és una comissió par­la­mentària con­tra la influència externa i la desin­for­mació… que just escampa desin­for­mació i fake news d’una supo­sada trama russa del procés! I tot un vice­pre­si­dent de la Comissió Euro­pea, el con­ser­va­dor grec Mar­ga­ri­tis Schi­nas, s’hi apunta ale­gre­ment. No els calen pro­ves més enllà de la poli­cia i mit­jans espa­nyols. És escan­dalós. Així és com Espa­nya des­tru­eix la cre­di­bi­li­tat de les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees i elles s’hi dei­xen. De moment.