Li deien Corín...

Si us parlo de María del Socorro, pro­ba­ble­ment no enten­dreu com, de quina manera tan intensa, aquest nom –católico, apostólico y romano– es va fer un lloc a la meva vida. Però si us dic que aquest nom va deri­var en Corín i que, de cognom, resava Tellado, lla­vors tot can­via. Aquesta astu­ri­ana, romàntica i prolífica, va esde­ve­nir un dels esbar­jos pre­fe­rits de la meva infan­tesa, la meva fugida del món, la meva entrada a l’esce­nari rosa de l’amor romàntic… Lla­vors, en aque­lla època en què del con­trol paren­tal no exis­tia ni aquesta paraula. I a còpia de novel·les –cinc mil, en va publi­car– i de tar­des de dis­sabte tan­cada a l’habi­tació, vaig anar des­co­brint com aquesta dona, la cin­quena de qua­tre ger­mans i filla de mes­tressa de casa, s’anava infil­trant en la meva vida i, a còpia de pla­nes i a ritme de moi­xai­nes, dibui­xava jo un futur ple d’escrip­tura. Fos com fos, aquells ini­cis, on com­bi­nava les seves lec­tu­res amb la com­pa­nyia intri­gant de l’ins­pec­tor Poi­rot, els recordo com moments càlids, d’aquells que només tro­bava a recés d’un lli­bre.

Un refe­rent per a la seva època que es va ini­ciar tot imi­tant un germà gran. Allò del “Jo puc fer-ho millor” la va vèncer i amb aquesta acti­tud de lluita es va posar a la but­xaca més d’una gene­ració i uns 27 idi­o­mes que varen tra­duir els petons casts i les mira­des múrries dels seus per­so­nat­ges. Així un “Te qui­ero” es con­ver­tia en un “Ik houd van jou” o en un “Ich liebe dich” i mig món s’emo­ci­o­nava amb les parau­les de la filla d’aquell con­ce­llu, El Franco, un dels dos únics d’Astúries on es parla galego. Poc podia ima­gi­nar la María del Socorro, als seus ini­cis, que tants ulls es pas­se­ja­rien per les seves línies ins­pi­ra­des en Ale­jan­dro Dumas o Bal­zac o, fins i tot, en l’ero­tisme de Pedro Mata. Àvida lec­tora –via indis­cu­ti­ble per arri­bar a l’escrip­tura–, la Corín va dibui­xar-nos mil i un esce­na­ris que pot­ser avui tro­bem ensu­crats o poc del gust actual, però si pen­sem en l’època en què varen ser des­crits, ben segur que repre­sen­ta­ren una autèntica revo­lució.

I par­lant d’autèntica, jus­ta­ment això: d’auten­ti­ci­tat no se li’n pot negar, a Doña María del Socorro. Res a veure amb l’altra veu de dona que s’escol­tava lla­vors, cada tarda a través de les ones, i que –ben sabut és avui per tots– ni era senyora, ni es deia Elena ni tre­ba­llava en favor de cap dona. Fos com fos, aques­tes novel·letes que escri­via a ritme d’una per set­mana –mol­tes d’elles tenen més de 30 reim­pres­si­ons– que es com­pra­ven al quiosc al preu de 10 pes­se­tes i que es lle­gien apro­xi­ma­da­ment en una tarda, varen sig­ni­fi­car un incen­tiu lec­tor per a una gene­ració de mes­tres­ses de casa que amb prou fei­nes havien anat a escola i que, amb aque­lles lle­tres, es per­me­tien dei­xar volar la seva ima­gi­nació –pot­ser ins­ti­gada per les esce­nes de sexe sense sexe, que en això la Tellado era una autèntica mes­tra–, per sor­tir d’aque­lles qua­tre parets amb olor de càmfora i vapors de planxa, i con­ver­tir-se per uns moments en aque­lles dones que dibui­xava, fantàsti­ques elles, con­duint des­ca­po­ta­bles i diri­gint les seves pròpies empre­ses. Ins­ti­ga­dora del reci­clatge i l’apro­fi­ta­ment, les seves novel·les eren objecte d’inter­canvi entre els lec­tors, que es mul­ti­pli­ca­ven fins a fites incomp­ta­bles aquí i, fins i tot, a l’altre cos­tat de l’Atlàntic.

Aquest mes d’abril fa exac­ta­ment quinze anys que ens va dei­xar. I, amb aques­tes parau­les, he vol­gut retre-li un petit home­natge, recor­dant-la com una de les pri­me­res novel·lis­tes –després en vin­gue­ren mol­tes més– que d’una manera o altra han tin­gut a veure amb el meu gust per la lec­tura pri­mer i per l’escrip­tura després. I de la mateixa manera que em va ins­pi­rar a mi, ho devia fer amb mol­tes noie­tes d’aque­lla època. Just és, doncs, aquest recor­da­tori. I tot i que la seva obra –que va abas­tar la novel·la sen­ti­men­tal, eròtica i, fins i tot, infan­til– sovint no és del gust dels lle­tra­fe­rits, enfi­lats als pres­tat­ges més alts del saber, el que és obvi és que les seves novel·les van inci­tar la lec­tura a més indi­vi­dus que molts clàssics, fins al punt que la Unesco, el 1962, va decla­rar Tellado l’autora més lle­gida en cas­tellà, amb el permís de Miguel de Cer­van­tes. Així doncs, si la importància d’una obra té a veure amb el ressò i amb l’abast pobla­ci­o­nal, hem de dir que davant la Sra. Corín Tellado hauríem de treure’ns el bar­ret i pre­gar-li que sortís fins a tres cops a l’esce­nari.

Paraula de giro­nina.