Jo, jo i jo

Deia el psicòleg clínic Carl Rogers que el nar­ci­sisme es mani­festa en la neces­si­tat de ser el cen­tre del món, una manera de pro­te­gir-se con­tra l’angoixa exis­ten­cial. És també un intent d’afir­mar el jo, però en rea­li­tat es basa en una defensa con­tra la por o la mort. Avui dia (sort que la pandèmia ens havia de fer millors per­so­nes) impera un domini del jo que fa fere­dat. El nar­ci­sista s’ha con­ver­tit en l’eti­queta de moda, en l’adjec­tiu del moment: penya experta en la mani­pu­lació, que juga amb les emo­ci­ons ali­e­nes i fa sen­tir cul­pa­ble o inse­gur a qui té al davant. Encan­ta­dors i carismàtics quan el vent els bufa de cara, els nar­ci­sis­tes can­vien d’estat d’ànim tan bon punt se sen­ten amenaçats o ferits: lla­vors són cru­els i des­pi­e­tats, i fan mà de la inti­mi­dació i el xan­tatge emo­ci­o­nal per acon­se­guir el seu objec­tiu. L’acti­tud freda o indi­fe­rent cap als altres denota una manca radi­cal d’empa­tia i un rebuig fron­tal a rebre qual­se­vol mena de crítica, per cons­truc­tiva que sigui. Creure’s únic i espe­cial és una tara impor­tant, jugar a ser un déu ado­rat és fer el ridícul més espantós, i pen­sar que ets el més intel·ligent del món i que la gent t’ho deu tot és un des­per­fecte sense sen­tit. No s’ha de con­fon­dre el nar­ci­sisme –que és un tras­torn de la per­so­na­li­tat– amb tenir l’auto­es­tima ben posada, com tam­poc s’ha d’iden­ti­fi­car una nar­ci­sista amb una per­sona segura d’ella mateixa. El jo, jo i jo i si sobra alguna cosa per a mi és, d’entrada, una manca emo­ci­o­nal de pri­mer ordre. Cal­dria una exter­mi­nació mas­siva d’aquesta mena d’indi­vi­dus que, pobrets, aga­fa­ran tor­ti­coli de tant mirar-se el melic.