El factor humà
Homenatge abans de l’homenatge
No és gaire habitual que un grup de periodistes es recordi d’un servidor públic per parlar-ne bé. Quan la canallesca enfoca cap a l’administració és per buscar les pessigolles a algú, per passar-hi comptes des de l’exigència i, rarament, per aplaudir-ne la gestió. Per aplaudir ja hi ha la claca.
Però hi ha excepcions, perquè hi ha qui sí que ha servit la ciutadania des de la responsabilitat pública, amb plena dedicació a aquells als quals anava destinada la seva feina, sense pensar en altra cosa que prestar un bon servei, guiant-se per un lema que no van ser paraules buides sinó una divisa plena de contingut: “Fer que tothom visqui millor.”
L’home objectiu dels elogis no va ser cap mag de la paraula, ni un prestidigitador de la política, ni un ensarronavotants, ni un dandi desfilant sota els focus enlluernadors de la cosa pública. Va ser, ras i curt, un urbanista, que és com dir la matèria grisa prenent forma humana, que vol ser una manera atraient de presentar un ofici que no aixeca passions de masses, més aviat al contrari, perquè no és fàcil apassionar-se parlant de plànols a escala, volumetries, normes subsidiàries, planejaments, qualificacions i, així, un garbuix tediós de normes i tecnicismes.
Hi ha, però, qui sap sobrevolar aquest panorama que sembla un camp de mines i, a més, ho fa amb maneres de mestre i, no només això, sap també prendre altura per tenir una mirada de conjunt i actuar de manera generosa en benefici d’aquest conjunt. Aquest ha estat el cas de Joan Antoni Solans, traspassat el 2019, urbanista insigne per al qual un grup de periodistes que tenen en comú haver-se dedicat a la informació local de Barcelona han demanat a l’alcalde, Jaume Collboni, que li sigui organitzat un homenatge ciutadà, a la figura i a l’obra.
Si la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència són com són és gràcies a la tasca d’ordenació que els anys a cavall del final del franquisme i l’inici de la Transició van dur a terme Albert Serratosa i Joan Antoni Solans, en un cas en què el deixeble va anar molt més enllà de les consecucions del mestre. El pla general metropolità de Barcelona, eina que encara avui serveix per construir les ciutats de la gran àrea metropolitana, va ser obra de tots dos, però la feina duta a terme per Solans en l’ordenació del territori va anar molt més enllà en assumir el paper d’urbanista en cap del país, en l’estructura de la Generalitat.
Al setembre farà cinc anys que un lamentable accident, en el lloc i el moment més impensats, es va emportar la vida d’aquest discret però decisiu personatge de la Catalunya contemporània. És per això que el grup que impulsa l’homenatge creu que s’acosta un aniversari prou rodó per tal que la ciutat que el va veure treballar faci l’oportú reconeixement.
De les gestions fetes de moment s’ha aconseguit un compromís d’homenatge però tan ambigu com dilatat en el temps, ja que s’apunta en el marc dels actes que organitzarà Barcelona com a capital de l’arquitectura mundial el 2026. Reduir Solans a la figura d’arquitecte és com admirar només la façana d’un edifici, ignorant-ne els fonaments, l’estructura, l’interior, la funcionalitat, el confort, l’encaix en l’entorn. Solans va ser tot això, i molt més. Ara només cal que Barcelona estigui a la seva altura.
