De Roses a l’Alguer

El 15 de juny del 1354, el rei Pere III el Ceri­moniós va sor­tir del port de Roses amb una gran expe­dició marítima, en direcció a l’Alguer (Sar­de­nya), on va arri­bar-hi set dies després. Va coman­dar un setge que va durar cinc mesos, fins que, el 16 de novem­bre, va acon­se­guir la victòria i va fer fora de la ciu­tat els seus habi­tants sards (que s’havien rebel·lat con­tra l’ene­mic), els quals van ser subs­tituïts per cata­lans. La novel·la històrica Els per­ga­mins de l’Alguer (Viena Edi­ci­ons, 2023), de Sal­va­dor Vergés (Sant Joan de les Aba­des­ses, 1946), relata la història a través dels ulls d’una jove fictícia, l’Ermes­senda, que surt de Roses el juliol del 1371 per bus­car una nova vida a l’Alguer. La novel·la, pre­sen­tada al llarg dels últims mesos en dife­rents pobles giro­nins (l’última vegada, ahir, en el marc dels Ver­muts lite­ra­ris de Mont-ras), des­criu tant la vida a Roses en aque­lla època com la tra­ves­sia fins a l’Alguer i l’estada de la pro­ta­go­nista a Sar­de­nya, tot ple­gat embol­ca­llat amb aquells fets que van por­tar a la cons­ti­tució d’un regne català a l’illa. Un cop fora­gi­tats els sards, les ciu­tats de l’Alguer i Càller van ser orga­nit­za­des seguint el model de Bar­ce­lona i van ser cen­tres actius de pro­pa­gació de la cata­la­ni­tat per tota l’illa. La corona cata­la­no­a­ra­go­nesa va con­ver­tir el català en la llen­gua ofi­cial del regne. La corona dels Habs­burg va man­te­nir Sar­de­nya com a regne ins­ti­tu­ci­o­nal­ment català fins que l’illa va que­dar sepa­rada dels Països Cata­lans pel Trac­tat d’Utrecht (1713), que posava fi a la Guerra de Suc­cessió.

Vergés, després d’una inves­ti­gació minu­ci­osa, s’endinsa en els epi­so­dis de l’època i en mos­tra els detalls, tot novel·lant la història. La pro­ta­go­nista, per exem­ple, explica l’arri­bada de cata­lans a l’illa: “[...] El rei no ha parat d’inten­tar enviar-hi gent de ter­res cata­la­nes, sobre­tot del Camp de Tar­ra­gona, Vila­franca i també de l’Aragó, amb el desig que l’Alguer s’omplís dels seus. Fins i tot el pare Martí em va expli­car que quan no tro­ben volun­ta­ris, cosa que passa sovint, con­do­nen penes de presó a canvi de repo­blar la vila [...].” Més enllà de gau­dir d’una bona lite­ra­tura, Els per­ga­mins de l’Alguer ens fa reviure una part de la nos­tra història, tot i que no massa noble, donat que va ser una invasió en tota regla, però l’hem d’ento­mar i no obli­dar.