No està mort, està desmobilitzat

Hem pagat molt cara la bata­lla dels par­tits inde­pen­den­tis­tes per l’hege­mo­nia; l’inde­pen­den­tisme ha per­dut 15 dipu­tats (de 74 a 59 sumant Junts, ERC i CUP) i ara tenim un Par­la­ment on els par­tits d’obediència espa­nyola (PSC, PP i Vox) sumen majo­ria. Ja fa anys que els inde­pen­den­tis­tes s’han equi­vo­cat d’ene­mic i han pri­o­rit­zat des­gas­tar l’adver­sari amb qui com­par­tien pro­jecte de país –fins i tot govern– per pren­dre-li un gra­pat de vots. El resul­tat: Junts n’ha acon­se­guit esgar­ra­par uns quants però el gran gruix dels votants sobi­ra­nis­tes s’han que­dat a casa fas­ti­gue­jats, can­sats i dece­buts per un pro­jecte que no té horitzó i els qui l’encapçalen es fan cons­tant­ment la tra­veta.

Com sem­pre passa, hi ha hagut ana­lis­tes que han cor­re­gut molt a dic­ta­mi­nar la mort de l’inde­pen­den­tisme. Que ha mort el procés, és inne­ga­ble: va morir el dia que vam dei­xar de tenir una estratègia com­par­tida i segu­ra­ment encara falta temps perquè pugui renéixer. Però això no implica que la soci­e­tat cata­lana hagi renun­ciat a l’aspi­ració de viure en un país lliure. Els inde­pen­den­tis­tes estan can­sats i dece­buts, pot­ser fins i tot emo­ci­o­nal­ment des­vin­cu­lats del pro­jecte sobi­ra­nista. En ter­mes polítics es diu que és un elec­to­rat “des­mo­bi­lit­zat”, i això vol dir que es pot tor­nar a mobi­lit­zar. I perquè això passi caldrà que hi hagi un pro­jecte, un horitzó com­par­tit, una fita com va ser l’1 d’octu­bre que vagi acom­pa­nyada d’una estratègia i un lide­ratge. I, sobre­tot, caldrà que enten­guin que bur­xar en la divisió és inútil: només cal veure els resul­tats de diu­menge.