Museus en lluita

De la mateixa manera que als hos­pi­tals els malalts no es curen sols, als museus les obres d’art no es con­ser­ven i es difo­nen soles. Als museus hi ha gent que tre­ba­lla per a les obres i per a nosal­tres, els visi­tants. L’equip humà d’aquests equi­pa­ments és fona­men­tal, però, excep­tu­ant els museus grans (i d’aquests, tam­poc no tots), la majo­ria són raquítics. Recordo una vegada que em va aten­dre un direc­tor de museu del sud del país al qual vaig pro­po­sar d’anar a fer un cafè per par­lar dis­te­sa­ment i va haver de tan­car la porta amb clau perquè estava sol. Feia de direc­tor, vigi­lant i recep­ci­o­nista. El nou Morera de Lleida va obrir al públic fa dos mesos i demà s’inau­gu­rarà ofi­ci­al­ment, però no serà cap dia de joia perquè li aca­ben de reta­llar el per­so­nal. Només començar l’aven­tura ja ha per­dut un dels seus set tre­ba­lla­dors, el que s’ocu­pava de la premsa. No és casual que es pres­cin­deixi pre­ci­sa­ment d’aquesta figura, per pura ignorància de les fei­nes que fa: pro­veir els mit­jans de comu­ni­cació de tota la infor­mació que neces­si­ten per divul­gar les acti­vi­tats. Infor­mació que, ela­bo­rada, acaba arri­bant als ciu­ta­dans i fa l’efecte crida per par­ti­ci­par en la vida de la ins­ti­tució. El Morera s’ha pas­sat dècades llui­tant per tenir un edi­fici digne i ara ho haurà de fer per acon­se­guir els recur­sos neces­sa­ris per com­plir la seva missió. Si això no és injust ja m’expli­ca­ran.