La tossuda realitat

La con­fi­gu­ració d’una majo­ria inde­pen­den­tista per a la mesa del nou Par­la­ment, amb Josep Rull al cap­da­vant, no deixa de ser un miratge si con­si­de­rem l’estat real en què es troba el movi­ment sobi­ra­nista a Cata­lu­nya després del dar­rer cicle elec­to­ral i, per què no dir-ho, les ana­des i vin­gu­des d’una ANC que no acaba de recol·locar-se en l’esce­nari post­procés. Val­gui per enda­vant que, si vol i el dei­xen, Josep Rull pot fer una bona feina al cap­da­vant de la ins­ti­tució, per la seva experiència en l’alta política del país, el seu com­promís amb el Par­la­ment quan ha estat mem­bre de la mesa, el seu per­fil pac­tista i el seu conei­xe­ment del regla­ment. I, no cal dir-ho, és un acte de reco­nei­xe­ment públic a qui també ha estat repre­sa­liat injus­ta­ment després del 2017.

Ara bé, d’aquí a pen­sar que la uni­tat tàctica exhi­bida per for­mar una mesa “anti­re­pre­siva” pot obrir una fines­tra d’opor­tu­ni­tat per reflo­tar el movi­ment sobi­ra­nista hi ha un abisme. Els cata­lans tenim fama de ser mesells. Però les rebol­ca­des elec­to­rals que els par­tits inde­pen­den­tis­tes han tin­gut en les dar­re­res elec­ci­ons hau­rien de tenir, per part de tots els qui els hem votat una o altra vegada, una lec­tura molt més crítica de la que avui tenim. Toca asseure’s a la cadira de pen­sar, rea­gru­par for­ces i tor­nar a dis­se­nyar com convèncer la majo­ria de la població que la inde­pendència de Cata­lu­nya és una solució pos­si­ble per afron­tar els pro­ble­mes del dia a dia del país i els rep­tes estratègics de futur (naci­o­nals, econòmics i soci­als).

Les feri­des del 2017 encara couen i, amb el temps, han evi­den­ciat que els ran­cors i els recels per­sis­tei­xen entre par­tits que, ens deien, tenien un pro­jecte en comú. Entre par­tits que, quan van ado­nar-se que la inde­pendència no era pos­si­ble, no es van posar ni d’acord per poder orga­nit­zar una estratègia comuna des de l’exili (sigui a Bèlgica o a Suïssa) per poder crear una mateixa nar­ra­tiva que man­tingués unit i amb tensió el movi­ment. Assu­mint que tots els qui van ser impu­tats tenien el dret a pen­sar quina era la seva millor estratègia de defensa (i que cada bufet va pen­sar a favor dels seus cli­ents), a data d’avui al votant inde­pen­den­tista de base encara li costa enten­dre per què la famosa “uni­tat d’acció” només ha estat un recurs retòric.

Després de l’Octu­bre del 2017, política­ment par­lant i amb les emo­ci­ons encara a flor de pell, fent equi­li­bris l’inde­pen­den­tisme va poder aguan­tar la nar­ra­tiva d’un movi­ment deca­pi­tat per l’apli­cació del 155 i d’una Gene­ra­li­tat que queia en mans del cen­tra­lisme de l’Estat. Igual­ment com, des d’un punt de vista més humà, el movi­ment ho va tenir fàcil per expli­car urbi et orbi que no tenien cap sen­tit les altes penes impo­sa­des als líders del procés. Fins i tot encara que els fis­cals del Suprem ves­tis­sin la seva acu­sació d’argu­ments kel­se­ni­ans. De fet, els indults i l’amnis­tia –gràcies, aquí sí, a una nego­ci­ació política mul­ti­la­te­ral– posen ordre a tot aquell des­ga­vell. Amb el pas del temps, la des­a­fecció s’apo­dera del movi­ment quan les emo­ci­ons s’han anat desin­flant i costa d’expli­car que, en rea­li­tat, la política és poc donada a fer amics més enllà de tenir com­panys (tem­po­rals) de viatge amb interes­sos comuns; que en política els de fora són rivals i els de dins aca­ben sent els ene­mics; que la recon­fi­gu­ració de l’esce­nari polític després de l’octu­bre del 2017 torna a situar, legítima­ment, tots els par­tits en la vella lluita per l’hege­mo­nia en un doble eix (capi­tal-tre­ball, cen­tre-perifèria). En aquesta última pre­missa és on hem de situar el nos­tre marc de com­prensió de la política cata­lana, ja des d’aque­lles llu­nya­nes elec­ci­ons al Par­la­ment del 21 de desem­bre del 2017.

No enten­dre que, una vegada des­ba­lles­tat el govern de coa­lició supor­tat per Junts pel Sí tots els par­tits tor­na­rien a mirar (legítima­ment) pels seus interes­sos par­ti­cu­lars, així com que els seus líders serien pre­so­ners del càlcul i la fal·lera elec­to­ral, és fer-se tram­pes al soli­tari. És cert que uns hem estat més miops que d’altres, però no obli­dem que abans del canvi de timó que va fer la política cata­lana el 2015, repu­bli­cans i con­ver­gents repre­sen­ta­ven dues mane­res molt dife­rents d’enten­dre el país que ara han aflo­rat de nou. Una data que ens ofe­reix Roger Tugas a Nació: en aques­tes dar­re­res cata­la­nes, “ERC hau­ria cedit uns 75.000 elec­tors al PSC, molts més dels que hau­rien desem­bo­cat en l’abs­tenció”. I, en aquest ter­reny de con­tras­tos, con­tra­dic­ci­ons, però també de la dic­ta­dura del política­ment cor­recte en què es mou la nar­ra­tiva dels par­tits històrics, a l’extra­radi sor­gei­xen nous i ferot­ges mons­tres.