Catalunya vol viure en llibertat

Con­ti­nua sent un lema d’aquest diari i una rei­vin­di­cació que amb tot el dret podem i hauríem de voler els cata­lans exer­cir el dret a deci­dir que abans de la Tran­sició defen­sa­ven tots els par­tits cata­la­nis­tes, fins i tot el PSC, que ara no està per la feina. En el sen­tit que tot­hom deci­deixi el que vul­gui, és clar. Però el lema Cata­lu­nya vol viure en lli­ber­tat el rela­ci­ono, i no pot ser d’una altra manera, amb el 1992 i el con­cert que aquest diari va orga­nit­zar a la Devesa de Girona, en col·labo­ració amb molts altres mit­jans locals de Cata­lu­nya. Avui fa 32 anys. Un con­cert irre­pe­ti­ble, impen­sa­ble ara mateix, orga­nit­zat en poc més de dues set­ma­nes per gent que no érem de l’ofici i en una situ­ació com­pli­cada, pocs dies abans que comen­ces­sin els Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, allà on cal anar a tro­bar l’ori­gen de tot el que va pas­sar.

Espa­nya volia uns Jocs Olímpics tran­quils. Però la cam­pa­nya Fre­e­dom for Cata­lo­nia i els xiu­lets de la inau­gu­ració de l’Estadi Olímpic el dia que el rei va arri­bar tard perquè estava fent altres fei­nes, van espan­tar els res­pon­sa­bles de la segu­re­tat. Amb la con­xorxa d’un jutge mediàtic es va orga­nit­zar l’ope­ració Garzón, que no només va anar a la con­tra de la part resi­dual de Terra Lliure que volia con­ti­nuar, sinó con­tra l’inde­pen­den­tisme en gene­ral. Ho va reconèixer anys després el mateix secre­tari de segu­re­tat de l’Estat, Rafael Vera. Hi ha haver deten­ci­ons, tor­tu­res, mobi­lit­zació popu­lar i, al final, una con­demna a l’Estat espa­nyol per no inves­ti­gar les tor­tu­res. Tot això pas­sava els pri­mers deu dies de juliol.

Aquest diari es va que­dar sol, amb El Temps, en la denúncia del que pas­sava. Després van clau­su­rar L’Orques­tra, la tertúlia de Jordi Ven­drell a Cata­lu­nya Ràdio, per expli­car el que pas­sava. I entre­mig de mol­tes de les coses que aquest diari va fer, abans que altres mit­jans s’hi afe­gis­sin, va sor­gir la idea de fer un con­cert a la Devesa de Girona. Va ser un èxit. Es van ven­dre 15.000 entra­des i van dir que havíem estat quinze mil assis­tents, però n’hi va haver uns quants milers més. No sé si la idea va ser de Joan Vall Clara o de Car­les Puig­de­mont, o de tots dos, però vam anar tots a l’una. Un equip de gent d’El Punt ens hi vam posar i el con­cert va ser pos­si­ble. Lloll Ber­tran, Com­pa­nyia Elèctrica Dharma, Kitsch, Lluís Llach, Els Pets, Marina Ros­sell, Sopa de Cabra, Josep Tero, Umpah-pah i El Último de la Fila, pre­sen­tats pel gran Santi Arisa, hi van ser pre­sents. I Manuel Vázquez Mon­talbán hi va lle­gir un mani­fest molt dur con­tra la tor­tura i les ope­ra­ci­ons d’estat. Tot va fun­ci­o­nar. I cal recor­dar la fei­nada que hi va posar amb els seus con­tac­tes el nos­tre peri­o­dista Xevi Pla­nas. D’aquell con­cert, una foto és emblemàtica: la noia alçada a les espat­lles dels amics, amb una este­lada.

Vint anys després, el 29 de juliol del 2012, vam recor­dar el con­cert de nou a la Devesa. Amb 34 actu­a­ci­ons musi­cals de La Prin­ci­pal de la Bis­bal a Catar­res, de Núria Feliu i Pere Tàpies a Biel Majo­ral i Miquel Gil, de Brams a Quico Pi de la Serra i Joan Dausà. Un altre èxit. De quan anàvem tots més a l’una. Cal recor­dar-ho i con­ti­nuar insis­tint que Cata­lu­nya vol viure en lli­ber­tat.