L’últim refugi

Va néixer a Nar­bona l’any 1938, es va criar a Tolosa –capi­tal de l’exili repu­blicà– i ens acaba de dei­xar a Banyuls de la Marenda, vila cos­ta­nera d’aquesta Cata­lu­nya del Nord on encara es pot sen­tir el dolor i la pèrdua de milers de refu­gi­ats fugint de la barbàrie. Va ser en aquest racó del Ros­selló on Pedro Soler va deci­dir esta­blir-se per cons­truir pre­ci­sa­ment el seu par­ti­cu­lar refugi, una casa de pedra i fusta enmig de la natura com si volgués recrear aque­lles coves del Sacro­monte que van donar aixo­pluc a aquell fla­menc pri­mi­geni que tant esti­mava. Amb la gui­tarra sem­pre a les mans com un apèndix de la seva ànima, Soler pre­ser­vava a les cor­des l’essència d’un temps per­dut, la inte­gri­tat d’una cul­tura mal­mesa i la riquesa d’un poble errant com el gitano. Tot i no ser-ho ell des del bres­sol, o pre­ci­sa­ment per això, sabia valo­rar el cost de cada fal­seta, la vivència que trans­me­tia cada esga­rip, la jon­dura que hi havia en cada nota. Ho va apren­dre acom­pa­nyant pot­ser no els més reco­ne­guts, però sí els més autèntics i genuïns por­ta­dors del cante –Pericón de Cádiz, Ber­nardo de Los Lobi­tos, Inés i Pedro Bacán–, tot i que també va donar el compàs a un pri­mi­geni Enri­que Morente i va tenir ocasió d’asseure’s al cos­tat de Camarón. Però, més enllà del seu estil, la seva tècnica o el seu art –que en tenia, i molt–, era la seva huma­ni­tat, la seva hones­te­dat, la seva savi­esa allò que real­ment cap­ti­vava quan un es tro­bava davant la seva presència. Per aquest mateix motiu, dues ico­nes de la cançó uni­ver­sal com Ata­hu­alpa Yupan­qui i Paco Ibáñez el van voler al seu cos­tat, com a músic i com a amic, igual que uns anys més tard va for­mar pare­lla amb un altre cor­dista tallat pel mateix patró com Renaud Gar­cia-Fons. I en els dar­rers temps, fruit de la seva lla­vor, l’aliança amb el seu fill Gas­par Claus –un altre músic extra­or­di­nari de pos­si­bi­li­tats infi­ni­tes– ens ha rega­lat situ­a­ci­ons d’explo­ració sonora que són autèntica màgia per als sen­tits. La cons­ta­tació que no hi ha res més inno­va­dor, trans­gres­sor i revo­lu­ci­o­nari que ser un mateix sense embol­calls ni arti­fi­cis, per molt arcai­ques o pri­mi­ti­ves que puguin sem­blar les mane­res. I així ha estat com des del sos­tre del seu últim refugi ha acon­se­guit man­te­nir intac­tes la poètica i la bellesa d’unes músiques que per­du­ra­ran per sem­pre.