No fem “felibrige” polític

Avui, Onze de Setem­bre, és un bon dia per a recor­dar Fre­de­ric Mis­tral, l’escrip­tor occità tan cone­gut pel poema “Mireio”, que a Cata­lu­nya obtingué una àmplia difusió en els medis cul­tu­rals.

Hi ha dos motius per a fer-ne memòria. L’un és cro­nològic, per dir-ho així. Mis­tral va néixer fa exac­ta­ment 150 anys, el 8 de setem­bre de 1830, a Maiano, Pro­vença. I fa, a més, 75 anys que li fou ator­gat el Premi Nobel de Lite­ra­tura.

Aquell mateix any també era can­di­dat al famós premi el català Àngel Gui­merà. Se’ns va esca­par, doncs, una ocasió històrica, encara que ens pugui ser­vir de con­sol que fos dis­tin­git un escrip­tor en una llen­gua igual­ment asset­jada i opri­mida; amb Mis­tral, per pri­mera vegada el Nobel home­nat­java un idi­oma naci­o­nal pri­vat d’Estat.

Han pas­sat setanta-cinc anys, i els cata­lans encara per­se­guim el Nobel, no perquè aquest premi pos­se­eixi la veri­tat literària, sinó perquè pos­se­eix la publi­ci­tat cul­tu­ral i lingüística. Seria imper­ti­nent fer la llista dels escrip­tors cata­lans vivents que podrien rebre el Nobel amb la mateixa jus­ti­fi­cació, almenys, que l’han rebut poe­tes i pro­sis­tes d’altres llengües.

“Mireio” és un cant a la Pro­vença, i a més de cons­ti­tuir una recre­ació molt rica i molt viva de la mal­trac­tada llen­gua d’oc havia de ser la lla­vor d’un poderós sen­ti­ment –i per tant, movi­ment– naci­o­na­lista; la rea­li­tat, però, és que els fruits que donà en aquest camp foren molt migrats.

Tot ple­gat es quedà en la vaga dimensió del roman­ti­cisme, que si literària­ment va saber crear bellesa no impulsà, paral·lela­ment, una consciència de la neces­si­tat d’acció enèrgica i política de recons­trucció naci­o­nal. El mateix Mis­tral no afa­vorí el pas enda­vant, tot i que podia haver-lo fet, perquè en una pri­mera època es mani­festà –a través d’un fede­ra­lisme que ales­ho­res era inno­va­dor– un deci­dit patri­ota pro­vençal par­ti­dari de defen­sar amb intran­sigència els drets del seu poble. Arribà un moment, però, que va incli­nar-se cap a posi­ci­ons cada vegada més con­ser­va­do­res –influït, pot­ser, pels anys i per la fama adqui­rida– i acabà actu­ant com un “regi­o­na­lista”, massa lli­gat a un tra­di­ci­o­na­lisme folklòric i massa desentès dels pro­ble­mes con­crets de la seva soci­e­tat; la indi­ferència d’un per­so­natge tan influ­ent a la Pro­vença pels con­flic­tes soci­als del seu temps estroncà unes grans pos­si­bi­li­tats de recu­pe­ració de l’occi­ta­nisme. Quan el 1907 els viti­cul­tors es van revol­tar, Mis­tral no es va moure; feia dos anys que havia tin­gut el Nobel… El movi­ment del “feli­brige”, equi­va­lent a la Renai­xença pro­vençal, esde­vingué cada vegada més dretà, pro­vin­cial i folklòric. Si avui hi ha a Occitània un fer­ment posi­tiu, n’ha nas­cut al marge.

Penso que els cata­lans hem de medi­tar, avui, aquests punts, i ado­nar-nos del perill que sig­ni­fica donar –i accep­tar– una visió massa “lírica” de la nos­tra rea­li­tat. Convé, per raons polítiques, que un escrip­tor català tin­gui el Nobel, però seria funest que la nos­tra política fos “literària”, és a dir, tal com mana la pre­cep­tiva si es vol “que­dar bé”. Hem d’apren­dre –seguint l’exem­ple de l’autèntic 11 de Setem­bre de 1714– a que­dar mala­ment amb els qui ens trac­ten mala­ment.