Bonior d’estiu

Quin sol ha fet aquest diumenge! Jo era al camp, i els passos m’han dut pel camí del bosc. De sobte m’he adonat que havia nascut la bonior de l’estiu, la remorosa respiració pròpia de la natura escalfada.

Potser demà ja no hi serà. Potser no ha estat altra cosa que l’assaig prematur de l’estiu, aprofitant la indecisa primavera. Hi ha un dia, però, que sentim per primera vegada la presència de l’estiu a través dels sentits: el silenci del bosc, que ens havia acompanyat sempre al llarg de les setmanes fredes, ara ha estat substituït per una suma de veus.

Pròpiament no són veus, és clar, sinó zum-zums, crepitacions, grinyols, una infinita gamma de petits sorolls que fan un continu teixit sonor, tènue però perfectament audible. Sorolls d’origen animal, d’ales, d’èlitres, d’ocells, d’insectes, però estic segur que també parlen les fulles de les alzines, les escorces dels pins, les flors dels brucs, les pinyes caigudes i obertes i fins i tot, potser, les pedres al sol. Aquest sol inesperadament calent ha fet de despertador, i tot s’ha desvetllat, i com qui remuga, al matí, estirant els músculs, cada ésser del bosc reestrena la seva veu. És una general i vaga remor de mecanisme, construït amb mil minúscules peces diferents.

El bosc s’ha convertit en una mena de cassola immensa, i la calor hi cuina lentament finíssimes sonoritats i noves flaires. La barreja és tan subtil que sovint els sorolls semblen olorosos i les aromes sembla que tinguin música. És la màgia del sotabosc, el laberint de plantes i d’arbusts per on circulen els llagosts, les papallones, les marietes, les abelles sense perdre’s mai –potser perquè no han d’arribar enlloc. Aquest sotabosc és una font de “música ambiental” incomparable, i ja no la podran sentir mai les oïdes endurides per les discoteques.

La bonior de l’estiu… L’etern retorn de les formes més humils i fugisseres de la vida, dels insectes que duren dies, de les flors que duren hores. Aquest retorn, un any i un altre, de les “mateixes” papallones és l’inquietant contrapunt de la nostra consciència del pas del temps, perquè nosaltres ja no som els mateixos.

Al marge del camí, en una pedra es dibuixa un ràpid i breu moviment: és una sargantana. M’hi acosto, m’ajupo una mica. S’està quieta, al sol. M’hi acosto més, procurant de no espantar-la. No es mou. Per primera vegada aconsegueixo d’estar-me a dos pams d’una sargantana sense veure-la fugir. Passen els segons, a poc a poc. Me la miro fixament, com si m’hagués de contestar alguna cosa que no he preguntat.

Al cap d’un minut m’aparto, amb precaució, i camí enllà encara la veig immòbil, sobre la pedra assolellada, com un signe ortogràfic, com una ditada de silenci en la bonior de l’estiu.