Tribuna
Copa Melba 3
Ja ho saben. Copa Melba: una copa amb diverses varietats de gelat i fruites la recepta original de les quals, en 1892, és del xef Auguste Escoffier i que avui té múltiples variants.
Automòbil Ho vaig llegir recentment no recordo on: “Les marques estan canviant d’estratègia: eludeixen la prioritat de vendre molts cotxes (...) i anteposen ingressar més per cadascun d’aquests vehicles venuts.” Vendre menys a més preu: es prioritza el marge sobre els ingressos i els costos variables cauen. En les marques prèmium sempre ha estat així. (Penso que aquesta manera de fer mostra que el model una-persona-un-cotxe ha finalitzat). I penso que aquest mode de fer ja s’està aplicant i s’ampliarà a altres sectors: ja no es busca expandir el mercat, sinó fabricar i vendre les unitats que puguin comprar els qui estiguin disposats a pagar el preu fixat, i els qui no puguin... I penso també que aquesta conducta s’està estenent als béns i serveis bàsics: als essencials. A això cal afegir el pagament per accedir a l’ús: la possessió d’una propietat… per a què? (Sobretot si no es pot pagar). Continua sent capitalisme, però és un altre capitalisme.
Producció Ja es comença a parlar obertament del “futur del treball” en relació amb la tecnologia personalitzada en la intel·ligència artificial (IA), perquè és la màxima representació de la tecnologia avui. Fa temps que es comenta (s’adverteix?) del que ve, i encara que el vocabulari s’està cuidant molt, la tesi és molt simple: el que ja està marcant el present de l’evolució és la productivitat perquè, a més de possibilitar majors beneficis, és l’única manera d’administrar eficientment uns recursos que cada vegada seran més escassos.
La tecnologia –ara la IA– possibilita molt l’augment de productivitat, molt. I això tindrà un impacte directe en els que dissenyin i manegin aquesta tecnologia, perquè en ser persones necessàries veuran incrementades les seves remuneracions. És clar que això serà de manera temporal: fins que una tecnologia més evolucionada en substitueixi una altra de més antiga que necessitava més persones per al seu funcionament: el que es coneix com “complementarietat”.
Òbviament la desigualtat creixerà, tant entre zones com dins de les zones (oblidin-se dels països), i això contribuirà a la concentració del capital, que porta temps produint-se, per a possibilitar els desenvolupaments que la tecnologia vagi necessitant. Com a conseqüència, la concentració de la riquesa anirà a més. És reversible aquesta situació?
Penso que no, perquè cada vegada la tecnologia possibilitarà reduir més la demanda de treball fent creixents els excedents de població activa o susceptible de ser activa: consumidors de recursos escassos que no es reposaran perquè no seran necessaris, per la qual cosa l’evolució lògica d’aquest escenari és la caiguda de la natalitat i la fixació d’una població suficient. I no, no val realitzar paral·lelismes amb situacions del passat: mai abans va ser possible generar PIB amb zero unitats de factor treball. I avui sí que ho és.
El Problema d’Espanya El problema que Espanya arrossega des de fa dècades és simple de formular: l’estructura del PIB d’Espanya no permet aconseguir el nivell d’ingressos públics necessari per a cobrir les necessitats de la població d’Espanya; el frau i l’elusió fiscal existents agreugen el problema. En conseqüència, o bé es retallen les prestacions del model de protecció social (MPS), o bé s’augmenten els tipus impositius i es dissenyen noves figures fiscals per a augmentar la recaptació. El primer té conseqüències socials i polítiques. El segon, a més de fomentar el frau, reduiria la competitivitat perquè la productivitat d’Espanya és molt baixa pel fet que la seva estructura de PIB no afavoreix un sistema productiu que impulsi la productivitat. És un cercle viciós, ja. Com que des de Brussel·les es forçarà Espanya a reduir el seu dèficit (Espanya porta 14 anys sumida en el dèficit), la sortida per a qualsevol govern serà la reducció del MPS i la introducció de copagaments. El que donarà lloc a un augment de la taxa de pobresa i a un increment de la desigualtat. (Espanya ja té la taxa de risc de pobresa i exclusió social major d’Europa). És el problema, perquè és una hidra de diversos caps, cadascun amb vida pròpia.
