A veure si ho anem entenent

N’hi ha que són alts, d’altres que són menuts, alguns són forts i robus­tos com un roure, i també els tro­bem dèbils com ho seria una mun­ta­nya de pols davant un ven­da­val. Estan fil­trats entre els poli­cies, entre els met­ges, entre els jut­ges, entre els actors, entre els engi­nyers, entre els escom­bri­ai­res, entre els fus­ters, entre els boti­guers, entre aquells que no saben les bece­ro­les, i així podem seguir i no ho des­pat­xaríem mai. N’hi ha que tenen tants diners que no se’ls aca­ben i d’altres que viuen de la cari­tat de la resta. N’hi ha de pell blanca, de pell negra, de pell tor­rada, de pell seca, de pell grassa... S’expres­sen en tants idi­o­mes com idi­o­mes es poden comp­tar al món. A ulls de la resta, la majo­ria sem­blen bon­da­do­sos i ado­ra­bles i és difícil intuir el mons­tre en què es trans­for­men quan només se sen­ten obser­vats per les seves vícti­mes. La violència de gènere no entén d’edat, ni de raça, ni de naci­o­na­li­tat, ni de classe social. La xacra està prou estesa com per tacar totes les capes de la soci­e­tat. Però encara no ho hem comprès i encara ens posem les mans al cap quan és un poli­cia con­de­co­rat qui agafa una arma i assas­sina, a sang freda, dues dones. No hi donem crèdit. Doncs que ningú dubti que a pocs metres d’on és ara mateix hi ha algun mal­trac­ta­dor. Pot­ser és el veí que salu­dem cada dia a l’ascen­sor. Pot­ser, el pare de l’escola que ens des­perta una certa enveja perquè corre cada tarda per arri­bar a reco­llir la cana­lla. Pot­ser ho serà algun dia el nos­tre fill si entre tots no hi inter­ve­nim ara que hi som a temps. El pri­mer pas és creure’ns, una vegada per totes, que la lluita con­tra la violència de gènere reque­reix molts més esforços de tot­hom. El segon, igual d’impor­tant, és dei­xar de pen­sar, com a dones, que això no parla de totes nosal­tres. Quan­tes mal­trac­ta­des, també les assas­si­na­des, no deuen haver dit en algun moment “a mi no em pot pas­sar”.