Qui vol viure per sempre?

Hi ha alguna cosa, en la mort pública de Maria Bra­nyas, la dona més vella del món, que inco­moda una mica, com si fins i tot a l’hora que la vida declina haguéssim de con­ti­nuar sot­me­sos a un sis­tema com­pe­ti­tiu absurd, a veure qui fa més anys, a veure qui tarda més a morir-se. De tot el mun­tatge orga­nit­zat al vol­tant de la lon­ge­vi­tat de Maria Bra­nyas, inclosa la cre­ació d’un espai publi­ci­tari sem­blant al dels rècords Guin­ness i bate­jat com Super Àvia Cata­lana, com si haguéssim que­dat atra­pats al món del Club Súper3 i tots els avis que hem per­dut molt abans que arri­bes­sin a cap edat digna d’esment no fos­sin sinó mini­a­vis, l’únic que merei­xia res­pecte era pre­ci­sa­ment aquesta dona més que cen­tenària que con­ti­nu­ava men­jant cada dia el seu iogurt de La Fageda (és veri­tat, són els més bons) i que va accep­tar, amb gene­ro­si­tat i bon humor, ser objecte d’un estudi genètic que pogués aju­dar a deter­mi­nar les cau­ses de la seva salut de ferro i, per tant, a extreure’n pis­tes per millo­rar les expec­ta­ti­ves de vida de tot­hom. La ciència aca­barà expli­cant per què algu­nes per­so­nes viuen més que les altres, però això sol no garan­tirà la pro­lon­gació de l’existència: saber què ens convé no asse­gura pas que en fem cas. La gene­ració dels nos­tres avis, ave­sada a unes pena­li­tats incom­pa­ra­ble­ment pit­jors que les nos­tres, ha demos­trat una capa­ci­tat de resistència for­mi­da­ble, i no tenien ni aspi­ri­nes per fer-hi front. Pot­ser al final serà veri­tat que n’hi ha prou amb un iogurt diari per arri­bar a cen­te­na­ris, excepte que tro­bem insu­por­ta­ble haver de sobre­viure tant aquells a qui esti­mem.