Temps era temps

A la Cata­lu­nya dels cin­quanta i sei­xanta del segle XX, immer­sos en una llarga post­guerra de pobresa, repressió i absències, els nois, en els bar­ris popu­lars de Bar­ce­lona i en els pobles, suplien la manca de jogui­nes amb ima­gi­nació. Així, un gar­buix de papers i draps prem­sats d’apa­rença més o menys arro­do­nida esde­ve­nia una pilota que durant hores patia les pun­ta­des dels emu­la­dors d’uns fut­bo­lis­tes que no havien vist jugar mai però que conei­xien per la ràdio i els cro­mos. Al Call-Sant Felip Neri, un barri històric del Gòtic, inter­mi­na­bles par­tits entre els qua­tre arbres esca­nyo­lits de la pla­ceta, avui de Manuel Ribé (1878-1961, cap de la Guàrdia Urbana de Bar­ce­lona), resul­tat dels bom­bar­deigs fei­xis­tes del 1938, al ter­rat de l’Escola de Sant Felip Neri o al pati del con­vent, amb les parets mos­se­ga­des per la metra­lla com la façana de l’església. Avui els nens juguen a la plaça que es tanca per als via­nants a l’hora dels esbar­jos.

Un suc­ce­dani era el fut­bol botons, que s’havia introduït a casa nos­tra als anys vint i popu­la­rit­zat a la post­guerra. Els fut­bo­lis­tes eren onze botons per equip dis­po­sats gene­ral­ment a la taula del men­ja­dor, a terra o, en les ver­si­ons més sofis­ti­ca­des, en un con­glo­me­rat de fusta prim, amb dues por­te­ries, que es podien fer amb les can­to­na­des d’una capsa de saba­tes, i amb les línies del camp pin­ta­des de blanc. El par­tit podia durar mitja hora o més i els dos equips es dis­po­sa­ven en la figura clàssica d’un por­ter, tres defen­ses, dos mig­cam­pis­tes i cinc davan­ters. Els botons s’impul­sa­ven per torns fent palanca amb un tira­dor (un altre botó) i la pilota era un botó blanc de camisa. Cada botó tenia el nom d’un juga­dor, del Barça per des­comp­tat. I aquells Rama­llets, Oli­ve­lla, Garay, Gràcia, Vergés, Segarra, Kubala, Eva­risto, Koc­sis, Suárez i Villa­verde (ali­ne­ació que el 23 de novem­bre del 1960 eli­minà el Reial Madrid en els octaus de final de la VI Copa d’Europa de fut­bol amb un superb gol de cap en planxa d’Eva­risto, que dos anys després fit­xa­ria per l’equip del règim, immor­ta­lit­zat en una esplèndida foto­gra­fia de Nicolás Gon­zaléz) en mini­a­tura s’inter­can­vi­a­ven i es cotit­za­ven com si fos un mer­cat real de juga­dors. També es recor­ria a la pedrera, per a nosal­tres les mer­ce­ries i les para­des de roba i botons dels car­re­rons de l’antic barri de Sant Pere, bres­sol de la indústria tèxtil bar­ce­lo­nina.

Temps era temps, que can­ta­ria dues dècades i escaig després amb una certa nostàlgia d’una infan­tesa i joven­tut ja pas­sa­des Joan Manuel Ser­rat i una crítica, no exempta de mala llet, de tot allò que, com a poble, ens estava fent i robant la dic­ta­dura, des de la llen­gua i la cul­tura a la impo­sició d’una autar­quia cri­mi­nal i les direc­trius ideològiques del fran­quisme, una altra forma de repressió i sub­missió: “temps d’estra­perlo i tram­vies”, “fari­ne­tes per sopar i comuna i galli­ner a la gale­ria”, “temps d’una, grande y libre” i “la For­mación del Espíritu Naci­o­nal”.

Però fa temps que va dei­xar d’exis­tir aque­lla Cata­lu­nya (i la Bar­ce­lona de post­guerra que van des­criure Juan Marsé i Fran­cesc Can­del) i el país ha madu­rat a través d’una tran­sició que fou un temp­teig entre les for­ces més evo­lu­ci­o­na­des del fran­quisme (una con­tra­dic­tio in ter­mi­nus) i una opo­sició sense prou força per tom­bar la dic­ta­dura. A l’Esta­tut del 1979, les esquer­res cata­la­nes, que havien gua­nyat les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques, renun­ci­a­ren al con­cert econòmic en soli­da­ri­tat amb la resta de pobles de l’Estat i, després de dècades d’un encaix impos­si­ble entre Cata­lu­nya i Espa­nya, s’aprova un nou Esta­tut el 2006, que un cadu­cat Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal (TC) i una rància dreta espa­nyola (i un sec­tor del PSOE encapçalat per Alfonso Guerra) es van encar­re­gar d’aigua­lir. El 2010, un cop cone­guda la sentència con­tra l’Esta­tut, una majo­ria de ciu­ta­dans que com­par­tien una iden­ti­tat pro­jecte ini­cien el camí del dret a deci­dir el futur polític en lli­ber­tat i per meca­nis­mes democràtics. És el procés que cul­mina en l’èxit d’orga­nit­zació, coor­di­nació i coratge, mal­grat les càrre­gues poli­ci­als, de l’1-O. Tan­ma­teix, a poc a poc, el coratge i la majo­ria social i par­la­mentària es van anar esvaint a cops d’errors, de per­so­na­lis­mes, de repressió, de presó i d’exili. I de nou en la cruïlla: s’apli­carà per fi la llei d’amnis­tia més enllà dels poli­cies repres­sors? Serà rea­li­tat el con­cert econòmic a la cata­lana pac­tat per ERC amb els soci­a­lis­tes? O segui­rem, com sen­ten­cia la cançó, “Temps era temps / que més que bons o dolents / eren els meus i han estat els únics”.