L’inesperat

Publi­car quan ja no hi ets. L’Àlex Susanna, que va morir el pas­sat 27 de juliol, acaba de publi­car L’any més ines­pe­rat, el seu últim die­tari. Hi ha un cert ver­ti­gen quan repas­sem allò que havia escrit quan intu­eix que la malal­tia pot tenir un efecte devas­ta­dor i irre­ver­si­ble. El lli­bre tanca aquest cicle nar­ra­tiu que va començar l’any 2019 amb Pai­satge amb figu­res; El món en sus­pens, del 2022, i La dansa dels dies, que va publi­car el gener d’enguany. És la seva vida escrita en for­mat de die­tari que res­se­gueix l’agenda cul­tu­ral o qual­se­vol altre detall més quo­tidià, i tot nar­rat amb un to vital i enco­ma­nadís, que et mena a la des­co­berta d’una lec­tura, expo­sició o excursió. La seva dona, la Núria, li pre­gun­tava per què no abor­dava el món dels sen­ti­ments, i ell escriu que literària­ment ser­vei­xen de ben poc, i que més aviat són tre­men­da­ment enga­nyo­sos.

Lle­gint L’any més ines­pe­rat i havent-lo vist pletòric no fa pas tant, hi ha un moment que expe­ri­men­tes un cert ver­ti­gen; ja sigui quan explica que les cames no li tira­ven tor­nant a casa, i que diu que per pri­mera vegada s’ha sen­tit vell, tot i que un cop con­sig­nat també diu que això no té cap interès i que “un excés d’atenció a un mateix no porta enlloc”. També fa fere­dat del die­tari quan recull les morts de Paul Aus­ter o d’Antoni Vila-Casas, i sobre­tot quan ell en estat de xoc intu­eix com seran els dies que li que­den si la qui­mi­o­teràpia fa el seu efecte.

I com tot “comença a aga­far ine­vi­ta­ble­ment un regust de comiat sob­tat en càmera lenta”. Amb el lli­bre a les mans reculo les pàgines a l’atzar i m’aturo en el punt on diu que està lle­gint Vita con­tem­pla­tiva, del filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, tot i l’ari­desa dels tex­tos filosòfics on troba a fal­tar polpa i suc, poe­sia o lite­ra­tura. T’atu­ris on t’atu­ris d’aquest dia a dia cul­tu­ral la veu de l’Àlex Susanna em res­sona, i se’m fa estrany, com quan dina amb Feliu For­mosa, que just aquesta set­mana ha fet 90 anys. Sí, ja sé que hi som per aca­bar des­a­pa­rei­xent, pot­ser és el fet que sigui ines­pe­rat el que tras­balsa.