Contra la sensació d’inseguretat

El con­cepte alarma social s’aplica quan hi ha suc­ces­sos recur­rents que gene­ren temor o pre­o­cu­pació crei­xent en un sec­tor de la població, que per­cep aquells fets com una situ­ació d’amenaça o risc per al seu benes­tar o per a la con­vivència col·lec­tiva. Anti­ga­ment, l’alarma social podia ser uti­lit­zada per part dels jut­ges, i de fet així es feia, per decre­tar presó pre­ven­tiva per a alguna per­sona detin­guda després de come­tre algun delicte que es con­si­de­rava que alte­rava la pau social, sem­pre que el delicte pel qual fos acu­sat estigués cas­ti­gat amb una pena supe­rior a la presó menor, encara que no hi hagués risc de fugida ni es pogués obs­truir el procés judi­cial. El Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol ja fa anys que va decla­rar anti­cons­ti­tu­ci­o­nal aquest fet i, per tant, només amb el con­cepte alarma social no es pot orde­nar presó pro­vi­si­o­nal per a cap detin­gut. Després, és clar, hi ha jut­ges i jut­ges, i hi ha mane­res diver­ses d’enten­dre l’apli­cació de la llei. En casos amb rere­fons polític, hem vist com s’uti­lit­za­ven par­tits com Vox, pseu­do­sin­di­cats o asso­ci­a­ci­ons ultra­dre­ta­nes per tirar enda­vant cau­ses que no tenien base, ni tan sols el suport de la fis­ca­lia. Aquesta intro­ducció ser­veix per escriure sobre la sen­sació d’inse­gu­re­tat que alguns detec­ten al país. L’aug­ment d’armes blan­ques pro­voca alarma? Segur que sí, perquè sem­pre n’hi ha hagut, però no pas tan­tes ni tan uti­lit­za­des com ara. També hi ha hagut des de sem­pre furts, roba­to­ris i atra­ca­ments, però fa l’efecte que aquest és un tema que pre­o­cupa cada vegada més.

Es pot dir que vivim en un país que no és segur? En gene­ral, no. Però si el fet delic­tiu t’ha tocat de ple, ja pots expli­car que les estadísti­ques ho des­men­tei­xen. Hi ha massa furts, massa roba­to­ris i massa atra­ca­ments i el pro­blema prin­ci­pal és que molta gent creu que no es fa prou per reduir el nom­bre d’aquests fets, que ningú pot negar. I, és clar, hi ha delic­tes que ni tan sols es denun­cien perquè no hi ha faci­li­tats per fer-ho i perquè s’ha gene­ra­lit­zat la impressió que no ser­veix per a res. Però, quan ets víctima d’algun d’aquests supòsits, cal denun­ciar-ho.

I hi ha també el tema dels rein­ci­dents. La majo­ria de fets delic­tius els come­ten les matei­xes per­so­nes. “Per què són al car­rer, doncs?”, es pre­gunta molta gent. Doncs perquè cada actu­ació indi­vi­dual no té prou pes per decre­tar presó i ajun­tar-les és com­pli­cat, perquè cada diligència va a jut­jats dife­rents. I la suma dels fets, fins a arri­bar a dese­nes i dese­nes, si no es coneix, no pot can­viar la per­cepció del jutge. La poli­cia fa la feina, però molts agents mos­tren pre­o­cu­pació perquè a deter­mi­na­des per­so­nes les han detin­gut dese­nes de vega­des. Passa amb qui comet furts al metro o als trens. Els tenen detec­tats. Però els jut­ges es quei­xen que la llei no els per­met mol­tes vega­des treure del car­rer gent mul­ti­rein­ci­dent i peri­llosa. Es tracta d’endu­rir el Codi Penal? No. La justícia espa­nyola és garan­tista, però ja és prou dura. Pot­ser es tracta de tro­bar els meca­nis­mes per poder apli­car la llei amb sen­tit comú i enviar un mis­satge de con­tundència als mul­ti­rein­ci­dents, que n’hi ha i que són els que pro­vo­quen aquesta sen­sació d’inse­gu­re­tat de què molta gent es queixa.