Necessitem els joves

Els infor­mes estadístics diuen que en deu anys el sen­ti­ment de cata­la­ni­tat s’ha des­plo­mat, sobre­tot entre els més joves. D’entrada podem pen­sar que una part de culpa la té la repressió esta­tal, però pre­ci­sa­ment en el cas de les fran­ges de menor edat aquesta expli­cació genera alguns dub­tes. El jovent sem­pre ha estat, i ho ha de ser, de caràcter rebel. Revol­tar-se con­tra l’auto­ri­tat té una base biològica, per les trans­for­ma­ci­ons dràsti­ques que es pro­du­ei­xen en el cer­vell humà en aquesta etapa. Per tant seria lògic pen­sar que a més repressió i auto­ri­ta­risme per una banda, més reacció de rebel·lia per l’altra. Lla­vors, si les enques­tes diuen el con­trari pot­ser és perquè el qüesti­o­na­ment i rebuig que s’hau­ria d’espe­rar entre aquests joves que van créixer amb el procés s’ha diri­git pre­ci­sa­ment cap als adults que en un deter­mi­nat moment els van dir que la inde­pendència era a tocar. Si ens posem a la seva pell es fàcil d’enten­dre que després d’haver anat a totes les mani­fes­ta­ci­ons, d’haver dor­mit en col·legis per defen­sar les urnes l’1 d’octu­bre, després d’haver col·lap­sat l’aero­port i la fron­tera a la Jon­quera, i d’haver-se mobi­lit­zat a Urqui­na­ona... després de tot això no es van com­plir les expec­ta­ti­ves, ni Europa ens mirava –o ens mirava i tant li feia– ni hi havia estruc­tu­res d’estat, ni encara menys una solució màgica per poder pac­tar res amb Espa­nya. Els van pro­me­tre un país nou, però aquells que havien de tirar enda­vant un pro­jecte que il·lusi­o­nava han aca­bat repro­duint els pit­jors vicis de la política espa­nyola: el par­ti­disme, l’ami­guisme, la con­fron­tació super­fi­cial i gratuïta, i l’estratègia infan­til de tan­car debats amb argu­ments tan peno­sos com el patètic “i tu, més”. Ara bé, el sen­ti­ment cata­la­nista pot haver decai­gut i les mani­fes­ta­ci­ons ja no són el que eren, però l’inde­pen­den­tisme encara hi és, s’aca­barà refent i faria bé de tor­nar a bus­car l’empenta dels joves. Són, per la part que els toca, els que més ganes tenen de can­viar el món, encara que ara mateix tin­guin prou feina a poder-lo enten­dre.