Inquietuds d’octubre

De bas­tants anys ençà, quan comença l’octu­bre se’m pre­sen­ten amb una forta inten­si­tat –durant uns quants dies: hom s’adapta ràpida­ment a tot, o a gai­rebé tot– dos sen­ti­ments que en certa manera es com­ple­men­ten: la insa­tis­facció i l’opti­misme.

La insa­tis­facció neix del negui­tisme gene­ral que es mani­festa en ini­ciar-se això que en diem el “curs” o la “tem­po­rada”. Em trobo pres­si­o­nat per peti­ci­ons d’acti­vi­tats o col·labo­ra­ci­ons que depas­sen les meves pos­si­bi­li­tats. Hom no pot escriure tan­tes pàgines extra ni dedi­car tan­tes hores a entre­vis­tes, per molt meritòries que siguin les publi­ca­ci­ons que et fan l’honor de pen­sar en tu. En defensa pròpia, per aca­bar almenys viu –encara que mase­gat– el “round” de l’octu­bre no hi ha altre remei que mirar d’esqui­var els cops impre­vis­tos arra­co­nat en un angle del “ring”.

Psíqui­ca­ment, aquest com­ba­tre a la con­tra –“ho sento, però ja no dono l’abast”, “no tro­baríeu una altra per­sona?”, etc.– és molt fati­gant i et deixa un regust amarg de fracàs.

Al mateix temps, però, aquesta frus­tració es com­pensa amb un sen­ti­ment d’entu­si­asme i de fe en l’home que també neix amb l’octu­bre. Me’l pro­por­ci­ona la meva relació, de fa anys, amb cur­sets i acti­vi­tats popu­lars. Des del punt de vista per­so­nal, la meva par­ti­ci­pació en cur­sos d’expressió és pro­fun­da­ment satis­factòria. He aca­bat fa un parell d’hores una pri­mera sessió, i he com­pro­vat, una vegada més, que hi ha gent admi­ra­ble. Gent –joves i grans, homes i dones– que tenen inqui­e­tuds, i que a l’octu­bre les tra­du­ei­xen en actes; gent que dedica hores valu­o­ses –just aca­bada la jor­nada de tre­ball– a encu­ri­o­sir-se, a for­mar-se, a fer un pas i un altre pas pel camí apas­si­o­nant de les noves experiències. Cada octu­bre en conec de nous, i la seva fe en les pos­si­bi­li­tats de progrés és una lliçó per la qual els sóc deu­tor. Que n’és, d’engres­ca­dor, veure gent engres­cada!

I, encara que no ho visqués tan de prop, n’hi ha prou d’obrir els dia­ris, lle­gir algu­nes cir­cu­lars que ens arri­ben i donar un cop d’ull al pro­grama d’acti­vi­tats de cen­tres i asso­ci­a­ci­ons per ado­nar-se que l’octu­bre arriba amb la força d’una onada, la força de la gent que “vol fer coses”.

Ine­vi­ta­ble­ment, l’onada perdrà bona part de l’empenta quan la fil­trarà la sorra dels dies, però dei­xeu-me ara com­par­tir la il·lusió dels qui han fet pro­jec­tes, dels qui han adqui­rit amb ells matei­xos, aquest octu­bre, el com­promís de fer un esforç d’enri­qui­ment cul­tu­ral i social. Quina llàstima que no hi hagi prou car­rils, i prou a l’abast de tot­hom, per a ende­gar pro­fi­to­sa­ment tan­tes inqui­e­tuds posi­ti­ves!

Dei­xeu-me, també, que aquest comen­tari no es mogui de la seva modesta i con­creta dimensió: mos­trar la meva sim­pa­tia per la gent que, aquest octu­bre, “s’ha apun­tat” a alguna cosa. Fer l’elogi de la gent que s’ha matri­cu­lat con­tra la rutina o la indi­ferència. Si no m’equi­voco, “matrícula” vol dir “mareta”, i ve de l’arrel “mare”. Aquest octu­bre, doncs, hi ha gent que s’ha ins­crit en l’espe­rança de “gene­rar” una nova vita­li­tat. Que, com se solia dir, aquesta ges­tació arribi feliçment a terme.