Les manades

De camí al tea­tre fos­que­java. Era aque­lla hora del cap­ves­pre que la llum s’esmor­te­eix. En basc, lluna és ilar­gia, que sig­ni­fica “llum morta”. El cel, cap­cot, ren­dit als núvols, no dei­xava veure la “llum morta”. Seguia un grup de noies que havia vist reu­nir-se a l’apar­ca­ment del super­mer­cat, il·lumi­nat pels neons del rètol. Havia apar­cat just al cos­tat d’una d’elles que con­sul­tava el mòbil quan el clàxon li va fer alçar la mirada i som­riure i salu­dar. Petons i abraçades i jun­tes van enfi­lar el car­rer Major cap al Tea­tre de Bes­canó. Les entra­des s’havien exhau­rit feia set­ma­nes i men­tre espe­rava, abans d’entrar al tea­tre, l’amiga que s’havia des­pis­tat i havia pas­sat de llarg de l’apar­ca­ment del súper, vaig ullar molts grups de noies som­ri­ents, perquè era dis­sabte a la nit i havien que­dat per anar al tea­tre i després segu­ra­ment ani­rien a sopar o de festa, i s’expli­ca­rien la set­mana o l’estiu; el més bonic i el que no ho és gens. Abans, però, es posa­rien dem­peus i aplau­di­rien Jauría, que recrea el cas de La Manada, als San­fer­mi­nes del 2016, amb una nar­ració crua i punyent i una esce­no­gra­fia des­pu­llada, basant-se en el sumari del judici. Aplau­di­rien amb sen­ti­ment, sense ova­ci­ons soro­llo­ses, un tri­but, en agraïment pel que havien vist. Perquè els havia col­pit i els havia fet recor­dar com aquell cas ho va can­viar tot, també a elles. Ara són més for­tes. Si una enso­pega, sap aixe­car-se o és la mà de l’amiga, la ger­mana, la que camina al dar­rere quan el camí s’enfos­queix i la llum és morta, la que l’alça.