Atenció a la Segarra

Jo vaig fer tota la volta a la Segarra, a peu, en una dot­zena de dies, anant de poble en poble pels més diver­sos camins i dre­ce­res. Vaig que­dar-me impres­si­o­nat, i vaig apren­dre mol­tes coses, lle­vat dels límits de la comarca, que poden esti­rar-se o arron­sar-se segons els fets històrics, els nuclis de cohesió, els sen­ti­ments comar­cals… Per res­pecte al mètode de tre­ball –i perquè si cal dic­tar noves sentències en l’orde­nació del ter­ri­tori ja ho deci­dirà aquell a qui cor­res­pon­gui de fer-ho– vaig adap­tar-me a la divisió de la Gene­ra­li­tat (ponència del 1936). La col·lecció “Cata­lu­nya Comar­cal” que publica la Caixa d’Estal­vis de Cata­lu­nya segueix lògica­ment el mateix cri­teri, i el quart volum de la sèrie és dedi­cat, pre­ci­sa­ment, a la Segarra: “L’eco­no­mia de la Segarra. Espe­ci­a­lit­zació agrícola i desen­vo­lu­pa­ment rama­der”.

Duu un pròleg de Josep Lla­do­nosa i els autors són Romà Puja­das i Rubies i Sebastià Solé i Roig.

Molts hem fet lite­ra­tura sobre les comar­ques, i no fal­ten tre­balls d’història o sobre el folk­lore, però els estu­dis sòcio-econòmics eren –són– pràcti­ca­ment ine­xis­tents. Aquest és el gran mèrit de la ini­ci­a­tiva edi­to­rial de la Caixa de Cata­lu­nya: l’esforç d’anàlisi d’una rea­li­tat que caldrà conèixer al millor pos­si­ble per a ende­gar sobre unes bases sol­vents una política específica de progrés comar­cal i, harmònica­ment, una política glo­bal de recons­trucció cata­lana. Sense un tre­ball de recerca no és pos­si­ble una pro­gra­mació vàlida, i en el cas de la Segarra l’apa­rició d’aquest lli­bre sig­ni­fica dis­po­sar per pri­mera vegada d’una eina infor­ma­tiva fona­men­tal. Hi són docu­men­tats els fenòmens de la població, de les explo­ta­ci­ons agràries, l’evo­lució dels con­reus, la rama­de­ria, la maquinària agrícola, la dis­tri­bució de les diver­ses indústries, els ser­veis, etc. i es for­mu­len unes con­clu­si­ons sig­ni­fi­ca­ti­ves, entre les quals la com­ba­tuda reserva de ter­ri­tori per a l’explo­tació d’urani, que a més dels riscs pre­vi­si­bles ja afecta les millors ter­res de con­reu de la comarca.

No es pot fer un resum d’aquest lli­bre en aquesta pàgina, ni seria oportú. Però

en aquesta terra aus­tera

d’horit­zons esba­lan­drats,

de ros­tolls i gua­re­ta­des

i poblets de murs tor­rats,

de cis­ter­nes i de bas­ses

d’aigua bona i d’abeu­rar,

de cos­colls i fari­gola

d’aspra fulla i res­se­cats,

de camins esmu­nye­dis­sos

plens de pols i pedre­gam…

en aquesta terra segar­renca hi ha un model propi de com­por­ta­ment i unes opci­ons de progrés que calia –com ara s’ha fet– des­co­brir i valo­rar. Aquesta mena de tre­balls col·labo­ren al gran procés d’auto­re­flexió –urgent i indis­pen­sa­ble– que tenim pen­dent, i és bo que les comar­ques d’evo­lució més crítica siguin objecte d’una atenció pri­o­ritària.