Isòcrates ens parla

La Fun­dació Ber­nat Metge ha publi­cat el segon volum de dis­cur­sos d’Isòcra­tes, dins la sèrie “Escrip­tors grecs”. La tra­ducció és de Joan Cas­te­lla­nos. He lle­git el dis­curs titu­lat “Panegíric” amb una estra­nya sen­sació de fami­li­a­ri­tat, que el lec­tor entendrà a través dels frag­ments que en copio; escrit uns qua­tre-cents anys abans de Jesu­crist, em sonava alter­na­ti­va­ment amb accent català i amb accent valencià.

“…La rea­li­tat és que aquests trac­tats no han ator­gat cap honor ni a la nos­tra ciu­tat ni a la dels lace­de­mo­nis, i… com si els per­ses posseïssin el poder de molt temps ençà i fos de poc que nosal­tres habitéssim les ciu­tats, i com si no fos­sin ells qui recent­ment han acon­se­guit aquest honor i no fóssim nosal­tres els qui de tota la vida hem osten­tat l’hege­mo­nia sobre Grècia… i podem donar a la ciu­tat els matei­xos noms que donem als parents més íntims.”

“No és just d’obli­dar els qui han vis­cut i gover­nat en cada una de les dues ciu­tats abans d’aquesta guerra; i llur cap­te­ni­ment cívic era tan noble que riva­lit­za­ven entre ells, no per veure qui des­trui­ria els seus rivals i gover­na­ria la resta, sinó per veure qui fóra el pri­mer a dis­pen­sar algun ser­vei a la ciu­tat, i encara que tenien la seva ciu­tat per vila pròpia, con­si­de­ra­ven Grècia com a pàtria comuna.” “Ambdós riva­lit­za­ven entre ells per veure qui seria l’artífex de la sal­vació comuna, i quan els exèrcits de Darios desem­bar­ca­ren a l’Àtica, els ate­ne­sos no espe­ra­ren els ali­ats ans, con­si­de­rant com a pròpia la guerra con­tra aquells qui menys­pre­a­ven tota la Grècia, els afron­ta­ren amb llurs pròpies for­ces; i els lace­de­mo­nis, tan bon punt s’assa­ben­ta­ren que es lliu­rava bata­lla a l’Àtica, pre­te­rint tot altre afer acu­di­ren al nos­tre auxili i hi posa­ren tant de zel com si fos llur país el saque­jat.”

“I és molt millor fer la guerra per aquell regne que dis­pu­tar entre nosal­tres per l’hege­mo­nia. I val la pena d’empren­dre aquesta cam­pa­nya amb la gene­ració actual, per tal que aquests que fins ara només han par­ti­ci­pat en els infor­tu­nis de la ciu­tat, fru­ei­xin també d’aquesta satis­facció…”

“Cal empren­dre aquells afers… que ens ofe­rei­xin més con­fiança en el cap­te­ni­ment mutu. I la raó és sen­zi­lla i sim­ple: no serà pos­si­ble de fruir d’una pau dura­dora si no fem la guerra ple­gats al bàrbar, ni serà pos­si­ble de por­tar la concòrdia entre els grecs fins que no tra­guem pro­fit de les matei­xes rique­ses i fins que no ens arris­quem con­tra els matei­xos ene­mics. Quan això s’esde­vin­gui i quan hàgim eli­mi­nat aquest escull de la nos­tra vida que des­tru­eix les amis­tats, fa néixer l’odi entre parents i aboca tots els homes a les guer­res i dis­sen­si­ons, serà impos­si­ble que no ens avi­nen­cem i que no gau­dim d’una bene­volència sin­cera entre nosal­tres.”

Parau­les que vénen de lluny i que envio com una salu­tació fra­ter­nal als milers de valen­ci­ans que fa poc s’han mani­fes­tat con­tra la bar­ba­ri­tat; i com diu Isòcra­tes en aca­bar el seu dis­curs, “no mar­xeu després d’esde­ve­nir sim­ples oients; cal que els qui tenen la pos­si­bi­li­tat d’actuar, s’empe­nyin mútua­ment a la tasca de recon­ci­liar la nos­tra ciu­tat i la dels lace­de­mo­nis…”