Contra veïns, jutges i governadors

Quan el pre­si­dent Quim Torra era l’edi­tor d’Acon­tra­vent, va recu­pe­rar molts lli­bres periodístics. Un dels quals va ser Sang a les dras­sa­nes, de Fran­cesc Madrid, que va encar­re­gar tra­duir al català al peri­o­dista gironí Gerard Bagué. En el fons, i sense saber-ho, d’allà va sor­gir la idea de recu­pe­rar i tra­duir On la ciu­tat can­via de nom, que acaba de publi­car en català Lli­bres del Segle i del qual parlàvem en el Mira­des d’ahir. Gerard Bagué es va ena­mo­rar d’aque­lles històries sòrdi­des de prin­ci­pis del segle pas­sat. I per això li va venir molt de gust tra­duir el pri­mer èxit de ven­des de Paco Can­del, publi­cat el 1957. Can­del, valencià de parla cas­te­llana, va viure a Bar­ce­lona des dels dos anys, el 1927, i va rela­tar des de Can Tunis la vida de la immi­gració que havia arri­bat a la gran ciu­tat. Ho va fer d’una manera pla­nera, diver­tida, però sem­pre inci­siva, en què bar­re­java el dia a dia que s’hi vivia amb autèntica denúncia social. Això li va com­por­tar dues coses: un gran èxit popu­lar i que els seus lli­bres fos­sin best sellers i la per­se­cució impla­ca­ble d’una cen­sura que no podia per­me­tre que s’expliqués d’una manera tan crua la veri­tat dels bar­ris on la ciu­tat can­vi­ava de nom. “Can­del escri­via amb conei­xe­ment de causa, perquè en va ser veí”, explica Gerard Bagué. “I ho fa amb un con­tin­gut irònic, amb des­crip­ci­ons etnogràfiques, que expli­quen una forma de vida en uns bar­ris popu­lars que s’ha per­dut.” El tra­duc­tor al català del lli­bre explica que ara es publica sense cap mena de cen­sura, que “hi ha parts que ara serien con­si­de­ra­des política­ment incor­rec­tes, com algu­nes defi­ni­ci­ons que feia de la vida de l’ètnia gitana”, o quan explica una bara­lla amb nava­lles.

“Al meu esti­mat pare, la tra­ducció al català d’una de les seves novel·les més cele­bra­des li hau­ria sem­blat una idea feno­me­nal”, asse­gura Maria Can­del, filla de l’autor. De fet, Can­del va ser amic de Manuel Costa-Pau, que li va edi­tar diver­sos lli­bres. El mateix autor explica en un escrit sig­nat el gener del 1990, i que també es publica, que el seu lli­bre va can­viar la indi­ferència cap a la ciu­tat subur­bial. També asse­gura que li va ense­nyar mol­tes coses quan la va escriure i quan la va publi­car. “Vaig apren­dre a escriure men­tre l’escri­via –era la ter­cera novel·la que redac­tava, la segona que publi­ca­ria–; és sabut que en els ini­cis s’aprèn molt ràpida­ment i després t’encar­ca­res”, asse­gu­rava, però el que diu que va enten­dre és que per escriure una novel·la no es neces­sita necessària­ment plan­te­ja­ment, nus i desen­llaç, sinó “sen­si­bi­li­tat, agu­desa i obser­vació”. També escri­via que va apren­dre que “no has d’escriure mai res dolent de ningú, ja que encara que esti­gui a la quinta forca se n’assa­ben­tarà i vindrà a recla­mar”.

Ara aque­lla novel·la, que va tenir més de vint edi­ci­ons i reim­pres­si­ons i que va ser traduïda a diver­sos idi­o­mes, ens arriba en català i val la pena recu­pe­rar-la. Per saber com eren els afo­res de la ciu­tat i per recu­pe­rar un lli­bre que va fer empre­nyar veïns, jut­ges i el gover­na­dor civil de l’època, Felipe Acedo Colunga, amb fama d’ase que pre­su­mia d’intel·lec­tual. La va fer reti­rar, fet que li va asse­gu­rar l’èxit. És un lli­bre que mereix una relec­tura o una pri­mera lec­tura.